Posar-se a l'altra banda

Amb les tragèdies surt el millor i el pitjor del periodisme, el que el dignifica i el que el criminalitza. I es reobre el debat, mai tancat, sobre què es pot fer i què no, sobretot ara, quan el que és públic i el que és privat ho decideix un mateix quan ho exposa en una xarxa social. No cal furgar en aquesta intimitat pública, ni evidenciar-la davant l'audiència, i és que la mort ho converteix en un acte impúdic. El dol és íntim, però amb les tragèdies es mostra col·lectiu, quan la càmera el persegueix a l'aeroport, tapat o d'esquena. S'exigeix al periodista no enfocar ni ser tafaner, però ha de preguntar, perquè la tragèdia ho és perquè hi ha històries humanes. Al final no hi ha deontologia; quan s'enfoca o quan es pregunta, un s'ha de posar a la pell de l'altre.