La primera vegada que vaig veure l'obra plàstica de Bigas Luna va ser a la desapareguda Galeria Metropolitana, al barri barceloní de Gràcia. Em va cridar l'atenció; tant que vaig comprar una peça, contravenint el meu principi que deia que si no volia arruinar-me, més valia no convertir meva feina en oci i gaudi personal. Els treballs eren uns collages fets amb materials trobats. El galerista em va explicar que Bigas Luna aprofitava els temps morts dels viatges, sobretot als aeroports, per donar forma a les peces. Es tractava d'evocacions de rostres de persones i, a més d'una expressió plàstica, les obres es caracteritzaven pel contingut conceptual: rostres que parlaven amb un llenguatge silenciós, però entenedor. Com el seu cine.