Tot perdonat, Woody

Jo era molt fan de Woody Allen de l'època d'humor poca-solta i absurd. Hi tro­bava l'herència dels ger­mans Marx. Però va arri­bar Annie Hall i vaig créixer de cop. Un humor més refle­xiu i exis­ten­ci­a­lista. Pels temps que vivíem hi esqueia total­ment. Em vaig incor­po­rar a l'etapa de madu­resa de Woody Allen, amb moments màgics com quan a Records (Star­dust Memo­ries) un fan dis­para al seu ídol. No feia ni set­ma­nes que això havia pas­sat a la vida real: l'assas­si­nat de John Len­non. La sala es va omplir d'un silenci cri­da­ner. Els dar­rers anys, la seva car­rera ha estat força irre­gu­lar, però encara fa pel·lícules en què, amb un aire agra­da­ble i estètic, sem­pre deixa veure les misèries huma­nes. I és que jo, com tants altres, a Woody Allen
li ho per­dono tot. Mai he rigut i plo­rat tan de gust.