Tot perdonat, Woody

Jo era molt fan de Woody Allen de l'època d'humor poca-solta i absurd. Hi trobava l'herència dels germans Marx. Però va arribar Annie Hall i vaig créixer de cop. Un humor més reflexiu i existencialista. Pels temps que vivíem hi esqueia totalment. Em vaig incorporar a l'etapa de maduresa de Woody Allen, amb moments màgics com quan a Records (Stardust Memories) un fan dispara al seu ídol. No feia ni setmanes que això havia passat a la vida real: l'assassinat de John Lennon. La sala es va omplir d'un silenci cridaner. Els darrers anys, la seva carrera ha estat força irregular, però encara fa pel·lícules en què, amb un aire agradable i estètic, sempre deixa veure les misèries humanes. I és que jo, com tants altres, a Woody Allen
li ho perdono tot. Mai he rigut i plorat tan de gust.