Massa dècades de doblatge

No és una bona notícia que el cinema en versió ori­gi­nal sigui encara el ger­ma­net pobre de l'exhi­bició. Venim d'una nefasta tra­dició de doblatge des dels anys trenta, encara que reco­nec que el nivell del doblatge, sobre­tot dels estu­dis cata­lans, és molt alt si el com­pa­rem amb altres països. L'arre­lada implan­tació del doblatge a l'Estat espa­nyol és fruit del fran­quisme, a qui ja li anava bé, per naci­o­na­lisme lingüístic i per qüesti­ons de cen­sura, que la veu de la cri­ada d'Allò que el vent s'endugué sonés colo­nial i ridícula en lloc de forta i deci­dida, com era la de Hat­tie McDa­niel. Així, mili­ons d'espa­nyols no van poder gau­dir durant dècades de la veu ambi­gua de Greta Garbo o de la sen­sual i ave­llu­tada de Gre­gory Peck. Un temps per­dut que cal­dria recu­pe­rar aviat.