‘Tocomocho'

Hi ha una vari­ant de l'estafa del toco­mocho que resulta còmica­ment para­do­xal perquè un dels bot­xins té la barra d'aca­bar pre­sen­tant-se a la poli­cia per denun­ciar que ha estat víctima de l'engany que ell mateix volia come­tre sobre una altra per­sona. El guió d'aquesta estafa sol ser el següent: dos còmpli­ces (un en el paper de savi sabe­rut i l'altre en el paper de càndid semii­di­ota) enta­ba­nen una ter­cera per­sona fent-li creure que, si dóna una suma de diners al càndid, aquest ésser els lliu­rarà un número de lote­ria pre­miat, el rein­te­gra­ment del qual els pro­cu­rarà una quan­ti­tat de diners molt supe­rior a l'apor­tada. Poc després que el botxí hagi entre­gat els diners a l'ésser càndid, s'ado­narà que el número de lote­ria és fals i que ha estat víctima d'un engany. Muta­tis mutan­dis aquesta vari­ant del toco­mocho és la que està expe­ri­men­tant aquests dies el PP d'Alícia Sánchez-Camacho, que anun­cia que­re­lles con­tra el PSC per haver estat víctima d'espi­o­natge quan la líder popu­lar es va reu­nir en un res­tau­rant bar­ce­loní amb Vic­to­ria Álva­rez Martín, exnòvia de Jordi Pujol i Fer­ru­sola. Sánchez Camacho volia obte­nir infor­mació sobre uns supo­sats male­tins car­re­gats d'euros que, sem­pre segons l'exnòvia, el fill de l'expre­si­dent de la Gene­ra­li­tat tra­gi­nava d'aquí cap allà tot lo dia. El Water­gate en versió Mor­ta­delo y Filemón, vaja.

S'equi­vo­quen els diri­gents polítics, les ins­ti­tu­ci­ons i les auto­ri­tats si es pen­sen que el descrèdit que pateix la política a causa de la cor­rupció podrà ser neu­tra­lit­zat per cime­res catàrti­ques o per aquesta bar­ro­era esce­ni­fi­cació entre for­ma­ci­ons polítiques que s'acu­sen mútua­ment de tenir-la més llarga, la cor­rupció. Però aquest últim bode­vi­lle entre el PP i el PSC té la vir­tut de redes­co­brir-nos la real­po­li­tik, els fona­ments de cla­ve­guera de l'alta política, les bases nego­ci­a­do­res que s'obte­nen de l'espi­o­natge i el con­tra­es­pi­o­natge sense escrúpols, el subs­trat podrit de tants i tants dis­cur­sos de lírica refis­to­lada. Però ara som en un altre estadi. Hi ha acti­tuds que ja no tenen futur, cap dis­pensa. Com ara la de Núria de Gis­pert, que per­tany a UDC i que tretze anys després que el cas Palle­rols s'hagi estan­cat en les gale­ries de la Justícia per aca­bar en un tèrbol acord, declara que ja és hora que les inves­ti­ga­ci­ons per cor­rupció no s'eter­nit­zin i que cal impo­sar judi­cis exprés. ¿És pos­si­ble que no vegin que aquest dis­curs està tan esgo­tat com la precària raó moral de la víctima-botxí del toco­mocho?