Ull de peix
Puig Manera
Estic doblement entristida: s'ha mort un gran pintor, Joan Puig Manera, i gairebé no hi ha hagut cap menció enlloc. I tanmateix, Puig Manera és un dels més importants pintors contemporanis catalans. Va ser precursor del cinetisme, va ser un home d'una rotunda personalitat que va marcar un camí propi i mai abans sotjat i els seus quadres són literalment enlluernadors. L'oblit és una enorme decepció, fruit d'una memòria col·lectiva que fa temps que ha fet fallida.
Puig Manera ha entrat a formar part dels invisibles, aquells que començaren amb el franquisme, i que, com tants, va haver de fugir a París. S'hi va allotjar una llarga temporada, al Colegio de España, on encara pengen alguns quadres seus. Jo vaig ser-hi gràcies a l'hospitalitat de l'aleshores directora, la geòloga Carmina Virgili, dona d'una sensibilitat i cultura sovint també, ai, invisibles, i, en reconèixer els quadres de Puig Manera, n'hi vaig parlar. Dies després em telefonava a Barcelona explicant-me que experts del Reina Sofía de Madrid havien anat a interessar-se pel pintor d'Olot. A Madrid no sols el van respectar sinó que se li va fer una magnífica exposició l'any 2007. Puig Manera feia anys que estava retirat per problemes de salut i no pintava. A Catalunya, però, no se li ha fet més que algun escadusser homenatge. Només recordem la cultura per retallar-la, quin greu error!
“El que m'importa és la llum, més que el color”, declarava Puig Manera el 1973, en una època en què emprava només el blanc i negre. I més endavant va dir: “Hi ha diversos plànols de llum i quan aquests aconsegueixen ajustar-se, es crea una tensió i el quadre vibra”. Justíssima i encertada definició de la seva obra.
Puig Manera va exposar amb els més grans: Vasarely, Kandinsky, Debuffet o Klee, i també el valencià Eusebi Sempere.
Al principi va tenir una època figurativa –hi ha unes dones nues a la finestra i un que recrea les teulades grises de París– però aviat es va decantar per l'art abstracte, dins del qual va descobrir el cinetisme.
Puig Manera no és una anècdota: és una categoria. I oblidar-lo és senzillament una estupidesa.