Segons el que li va en la fira

Dilluns passat, els realitzadors del programa Àgora de TV3 van tenir la gentilesa d'invitar-me a participar en un col·loqui sobre les negres perspectives del comerç tradicional per sobreviure a la crisi. El format de la taula rodona i la lògica necessitat d'ajustar-se a la temàtica que anava sorgint des dels diferents angles possibles em van privar de ser una mica més sistemàtic, i per això ara voldria reconstruir la meva línia argumental bàsica. En primer lloc, he de dir que sempre he defensat el model de comerç de proximitat, tradicional i familiar. Així ho vaig fer, per exemple, al meu llibre Informe Sanuy, defensa del petit comerç i crítica de La Caixa (2005 - Editorial La Campana), on contraposava les virtuts dels establiments tradicionals a la pretesa superioritat d'unes grans superfícies que reclamen la llei de la selva i la llibertat absoluta per dur a terme l'holocaust i l'extermini dels botiguers tradicionals a fi de deixar marge per instal·lar centres comercials. La repercussió era clara. Es tractava de cedir el pas als gegants de la distribució a costa de sacrificar els petits i mitjans a l'altar de la voracitat dels hípers, centres comercials, malls, grans magatzems, etc. La patronal d'aquest sector (ANGED) s'ha mostrat sempre molt agressiva, especialment sota la presidència de l'exministre Arias Salgado, fill del ministre d'Informació (i censura) en governs de la sanguinària dictadura de Franco, que sempre ha pressionat els governs, especialment els del PP, per ajudar Goliat contra David i per oblidar-se que el sol surt per a tothom.

I sense tenir present el fracàs dels grans centres comercials allunyats de les ciutats on figura que les famílies farien juntes les compres i les activitats d'esbarjo, els van fallar els càlculs per uns oblits tan clamorosos com el preu prohibitiu de la benzina i l'estadística de creixement de les famílies monoparentals que, en lloc de fer desplaçaments, tracten de satisfer les seves necessitats d'aprovisionament al més a prop possible del lloc de residència. Per tant, el tema no és si un format és superior a l'altre, perquè al capdavall el darwinisme de la supervivència dels més adaptables a la crisi és la qüestió de la capacitat, en cada cas, de resistir amb fórmules imaginatives a la pèrdua de poder adquisitiu que els governs apliquen deliberadament a la soferta classe mitjana i a les capes més modestes de la societat, amb independència de si són grans superfícies o botiguers de proximitat. Per exemple, mentre nosaltres manteníem el col·loqui, s'estava morint Otto Beisheim, cofundador de la Metro alemanya, la tercera empresa de comerç al detall de tot Europa que des de la central de Düsseldorf controla els destins d'un imperi del cash and carry i de l'electrònica. Aquest pioner deixa una fortuna de 3.300 M€ que passarà a dues fundacions benèfiques d'Alemanya i Suïssa. Des de l'obertura del local de Mülheim i, a continuació, a tot el Ruhr, va revolucionar el sector dels hotels i restaurants a base del principi de la compra a granel i es va estendre fora d'Alemanya amb unes vendes de 66.000 M€ i una capitalització de 7.900 M€. El més remarcable, però, és que l'empresa és propietària de la cadena Media Markt i de la Saturn d'electrònica, a més del grup d'hipermercats Real i dels grans magatzems Kauhof. Així, doncs, a tot Europa només la superen Carrefour i Tesco. Té 280.000 empleats a 32 països diferents. Beisheim va ser de les Waffen SS nazis durant la II Guerra Mundial, però, quan es va acabar el conflicte, només tenia 21 anys i només havia fet d'operador de ràdio. Que, finalment, també el papa Benet XVI havia estat a les Hitler Jugend. N'hi ha, doncs, que se'n surten malgrat les grans dimensions i d'altres, en canvi, que no aconsegueixen portar a la realitat el principi del “massa gran per fer fallida”.

Posem per cas, Arcandor, que al 2009 utilitzava la retòrica de merèixer el rescat per protegir els llocs de treball d'Alemanya. L'empresa, coneguda també com a Karstadt-Quelle, va caure en insolvència i es va vendre la part d'agència de viatges i tour operator que era la Thomas Cook que ja feia les transaccions online. El govern de la Sra. Merkel vacil·là tot i pensar en els 50.000 llocs d'ocupació i en la necessitat d'apuntalar empreses a fi d'evitar suspensions de pagaments que representessin l'extinció dels dinosaures. La restricció del crèdit bancari va causar la caiguda de 500 grans magatzems propietat de les 5 primeres cadenes del país. El sector es va polaritzar, doncs, cap als establiments de gamma alta o, com a alternativa, als de preus més assequibles especialment de l'alimentació. Començaven a perdre sentit, per tant, els que venien de tot a preus mitjans. La competència era tan forta que el gran gegant mundial (Wal Mart) va renunciar al seu estil de venda, generalista sota el mateix sostre únic. La història dels intents de fusió Metro - Arcandor en vigílies de les eleccions del 2005 i amb diner públic ja és coneguda i confirma que en la fragmentació, la venda per sectors diferenciats o la gestió dels immobles poden ser vies de sortida. I els fets van demostrar que la preocupació de l'electorat no era el nombre de llocs de treball que es podrien salvar, sinó quants diners dels contribuents anirien a operacions de salvament.

Per la seva part, la Sears, després de 8 anys de pèssims resultats, es van adonar que no tenien cap estratègia de futur. No serveixen ni la renovació dels magatzems ni el lloguer d'espai a venedors, ni els purs moviments tàctics. Segueixen lligats als clients d'edat avançada i van pensar que la fusió amb K-Mart seria positiva. Al 2012 sumaven unes vendes de 39.000 M$, però un excés de preocupació per l'enginyeria financera pot pertorbar el negoci bàsic. A la Gran Bretanya les high streets estan de dol per la desaparició de la cadena de música HMV que funcionava des del 1921. De vegades, però, són els proveïdors els qui diuen prou i obliguen a tancar. D'altres se salvaran desplaçant els treballadors de taulell al magatzem per enviar comandes online. En tot cas, hi ha un gran dinamisme sense el qual no funcionaria el nou comerç que és la clau de creixement econòmic de la zona euro. Ja ni El Corte Inglés s'ha lliurat de trobar-se en un moment crític tancat bàsicament a Espanya i planejant el desembarcament a Itàlia i l'expansió de la presència a Portugal. A veure què dirà el Tribunal Suprem sobre la propietat del negoci. Queden, però, i fan falta cadenes com la d'Inditex - Zara o marques que van obrir quan França va autoritzar de treballar en diumenge: a part de Zara, Cartier Boss, Benetton, Bang & Olufsen, Guerldain, Bally, etc. Entre tots ho farem tot i, en tot cas, Catalunya rebutja el model de Madrid (Esperanza Aguirre) que s'aplica igual al comerç que al casino Sands importat de Las Vegas a Alcorcón.