Perdoni, Santedat

Aquests dar­rers dies, com tanta gent, he estat pen­dent de les notícies, comen­ta­ris i opi­ni­ons que arri­ba­ven de Roma al vol­tant de l'abdi­cació del papa Benet XVl. Per ser sin­cer, el meu interès en el segui­ment de la infor­mació no ha estat per cap moti­vació reli­gi­osa o social. Tam­poc em des­perta cap mena d'espe­rança ima­gi­nar-me quin supo­sat progrés pot apor­tar un nou papa a la pau, l'equi­tat i la soli­da­ri­tat des del con­text en què es mou el pon­ti­fi­cat en el món glo­bal. En altres temps, els can­vis de papa com­por­ta­ven polèmica i emoció, fos perquè s'hi juga­ven situ­a­ci­ons de poder, pas­to­rals o doc­tri­nals. Ara, sols hi ha una pers­pec­tiva de grup que, a la manera de mol­tes altres mul­ti­na­ci­o­nals, llui­ten pel domini del mer­cat.

La meva gene­ració, de moment, sem­bla que va ser l'última a tenir l'opor­tu­ni­tat de ser tes­ti­moni d'una con­trició gene­ra­lit­zada a l'Església. Després de llar­gues i dis­cu­ti­des posi­ci­ons crítiques, va con­cloure en una decisió d'aggi­or­na­mento al con­cili Vaticà II. Es va fer un esforç col·lec­tiu i honest per obrir la porta al món de la lli­ber­tat i al res­pecte a la plu­ra­li­tat de pen­sa­ment. Per a molts, el con­cili va repre­sen­tar un alli­be­ra­ment del dog­ma­tisme de l'Església i un nou impuls de la fe, del mis­satge, que assu­mia deter­mi­nats ris­cos, com en tots els can­vis. Per això, per a alguns pot ser sor­pre­nent que les parau­les més trans­cen­dents que va pro­nun­ciar el pontífex el dime­cres de cen­dra, quan va anun­ciar la seva dimissió, fos­sin les de cul­pa­bi­lit­zar de la situ­ació actual de l'Església –ver­go­nyes, abu­sos i mals exem­ples de tota mena–, feta pública aquests dar­rers anys, el Con­cili Vaticà II.

La seva obsessió en aquest camp el va por­tar a decla­rar: “No es trac­tava de la rup­tura amb la història de l'Església, com els mit­jans de comu­ni­cació van dir, sinó de la reno­vació de l'Església […].” “Mol­tes cala­mi­tats, mol­tes misèries, semi­na­ris que tan­ca­ven, con­vents que tan­ca­ven, litúrgia que es bana­lit­zava…”, ens diu Benet XVI, són els resul­tats del con­cili Vaticà II. El pontífex dimis­si­o­nari ha vol­gut aco­mi­a­dar-se dels seus amb una pro­clama clara: la dèria de tor­nar enrere, a la tra­dició, als cos­tums i als dog­mes. Vers el silenci impo­sat i la hipo­cre­sia, en lloc d'accep­tar la rea­li­tat d'una infor­mació arris­cada, que per­met als homes i a les dones de poder triar. Com si l'evo­lució del món, de la lli­ber­tat per­so­nal i del dret per a tots no fos l'objec­tiu pri­o­ri­tari de la soci­e­tat. En els seus dar­rers moments de poder, el papa aposta per la neces­si­tat de con­vo­car un nou con­cili al qual assis­teixi l'Espe­rit Sant. Pel que deixa entre­veure, al Vaticà II, l'Espe­rit Sant no hi era.

Amb tot, el que més m'ha interes­sat del procés, des de la meva con­dició d'agnòstic, ha estat el fet de satis­fer la meva xafar­de­ria. Cons­ta­tar que la cúpula del cris­ti­a­nisme no aban­dona la seva esqui­zofrènia ritual, basada en la riquesa i la pom­po­si­tat. És un plaer per als sen­tits veure els plecs dels roquets, amb les rec­tilínies mar­ques que han dei­xat les plan­xes sobre l'imma­cu­lat blanc d'un lli d'Escòcia, o les esto­les del papa bro­da­des d'or. Saber que el papa viu amb qua­tre dones, amb vot de cas­te­dat, obediència i pobresa (entre tre­sors) i amb un home bell i ele­gant, resulta molt inèdit.

Poder FICAR-HI el nas, com hem fet, i conèixer secrets de la cort més fas­tu­osa del món a preu de diari, sense haver de pagar espies ni comis­si­ons, és un plaer que comen­cem a gau­dir els ciu­ta­dans.

Avui no es pot man­te­nir un pro­jecte en pri­mera línia d'interès mun­dial sola­ment amb idees, dis­cur­sos i opi­ni­ons. Tot és pas­sat­ger. La crítica i la com­petència ata­quen per­tot arreu llui­tant per man­te­nir l'atenció dels con­su­mi­dors. Una gran doc­trina té els seus moments estel·lars, que cada dia són més efímers. I més si es tracta d'una doc­trina que reclama hero­isme per viure, sense ofe­rir massa avan­tat­ges a l'usu­ari. Es neces­sita una presència molt espe­cial, que l'Església catòlica ha sabut trans­me­tre durant segles als pobles de la terra, res­pecte a la seva pri­ma­cia sobre qual­se­vol altre poder a causa de la pos­sessió d'un lli­gam únic amb la divi­ni­tat. L'estètica, el luxe i la riquesa tenen com a sen­tit la reverència amb què s'ha de trac­tar aquesta pre­di­lecció del Senyor. Una manera d'hono­rar la seva gràcia amb l'oferta de les millors cre­a­ci­ons dels homes. La seva extensió per tot el món li sub­mi­nis­tra una amplíssima massa social que es mani­festa amb con­tinuïtat, dins el turisme religiós, a la plaça de Sant Pere i que recent­ment el papa Wojtyla va esten­dre en els seus viat­ges pel món sen­cer. El papa, rode­jat d'una cort de bis­bes, sovint cen­te­nars, que amb les seves mitres blan­ques onde­gen al seu vol­tant com un camp de tuli­pes.

Ànimes evangèliques recla­men la con­versió en una Església dels pobres. L'estruc­tura de poder, però, sap que els màrtirs, la vir­tut del sants, l'exem­ple dels cape­llans obrers i la teo­lo­gia de l'alli­be­ra­ment pas­sen. A l'impacte del poder que repre­senta el Vaticà, però, no se li veu encara la fi. Per aquesta raó, Benet XVI vol tor­nar enrere.