Prim, escanyat

Només fal­tava això! Ara ens diuen que el gene­ral Prim va morir esca­nyat a l'hos­pi­tal de Madrid, on estava ingres­sat, després de rebre dos o tres trets que l'havien dei­xat mig difunt. Per tant, es pot par­lar d'un pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya afu­se­llat pel govern espa­nyol –Lluís Com­panys– i d'un català que va arri­bar a ser excep­ci­o­nal­ment pre­si­dent d'aquell govern i que morí esca­nyat –Joan Prim–. Morir esca­nyat és morir per asfi­xia, per la sus­pensió de la funció res­pi­ratòria, tal com diu el dic­ci­o­nari.

La mort de Prim em per­met esta­blir un paral·lelisme amb l'asfi­xia finan­cera a què està sotmès el govern de la Gene­ra­li­tat. Els mètodes han can­viat amb el pas dels segles i s'han moder­nit­zat. El 1870 van esca­nyar el gene­ral Prim. El 1940 van afu­se­llar el pre­si­dent Com­panys.

Ara, el govern català està sotmès a una asfíxia finan­cera que no té les apa­ren­ces bru­tals de les pràcti­ques ante­ri­ors, però que es pro­posa acon­se­guir el mateix objec­tiu: la sus­pensió de la funció res­pi­ratòria.

El prin­cipi és sim­ple i fàcil d'apli­car: Cata­lu­nya té l'aire sufi­ci­ent per res­pi­rar amb una certa como­di­tat, però aquest aire és tras­lla­dat majo­ritària­ment i automàtica­ment a la capi­tal de l'estat, que té la capa­ci­tat de tor­nar-lo al seu lloc d'ori­gen en la quan­ti­tat i el moment que cre­gui con­ve­ni­ent. I ho fa amb una deter­mi­nada estratègia, en què alterna moments d'una certa tran­quil·litat res­pi­ratòria amb altres de sen­sació real d'ofec. Els resul­tats són doble­ment bene­fi­ci­o­sos per al govern espa­nyol.

Per una part, el govern català es con­ver­teix en un orga­nisme can­sat, man­cat d'aire, que res­pira amb difi­cul­tat, incapaç d'una plena acti­vi­tat, espe­ci­al­ment en moments de crisi. Per altra part, els ciu­ta­dans que en depe­nen es tro­ben amb la mateixa sen­sació d'ofec, de manera que aca­ba­ran avor­rint-lo i donant-li la culpa, enyo­rant vells temps, quan l'aire arri­bava direc­ta­ment del mateix lloc però sense neces­si­tat d'inter­me­di­ari.

El cen­tra­lisme arri­barà com l'alli­be­ra­dor d'un règim autonòmic ine­fi­ci­ent, que paga tard els seus fun­ci­o­na­ris i fa més reta­lla­des que les pre­vis­tes. Amb una pedra es maten dos par­dals.

Ramon Trias Far­gas, catedràtic d'Hisenda Pública i excon­se­ller de la Gene­ra­li­tat, em dedicà el 1985 el seu lli­bre Nar­ració d'una asfíxia pre­me­di­tada. Hi diu –temps de pre­sent–: “Madrid ha actuat sem­pre amb la intenció de fre­nar finan­ce­ra­ment la nos­tra auto­no­mia, si no ho podia fer per mit­jans més direc­tes”. Els mit­jans més direc­tes eren els apli­cats a Prim i a Com­panys, que ja no s'esti­len en el segle XXI i en el marc d'una Unió Euro­pea. Seguia el pres­tigiós eco­no­mista: “Però no hem d'obli­dar que tam­poc els cata­lans som una colla de mesells que accep­tem qual­se­vol cosa per tal d'anar tirant”. Tanco la cita. Trias Far­gas era eco­no­mista, abans que polític, i sabia veure la rea­li­tat tal com era.