Felip V a Figueres

El rei tòtem de l'espa­nyo­lisme, aquell que a Xàtiva tenen pen­jat de cap per avall, es va casar a Figue­res el 1701. Els figue­rencs que s'interes­sen per aques­tes coses ho saben des que Edu­ard Rodeja, mem­bre fun­da­dor de l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Empor­da­ne­sos i pro­fes­sor de dibuix del Ramon Mun­ta­ner de la vila, ho va dei­xar escrit. Ara Pere Gifre –l'inves­ti­ga­dor doc­tor Gifre–, un altre pro­fes­sor i direc­tor de l'IEE, ho ha recor­dat en una con­ferència eru­dita sobre el nos­tre pri­mer Borbó, a més que ha docu­men­tat les diguem-ne dues visi­tes més que féu a la ciu­tat. Una, fugint de Bar­ce­lona, amb el seu exèrcit arri­ba­ren a Figue­res afa­mats i la vila els va ven­dre ali­ments, i poste­ri­or­ment encara una altra vegada; aques­tes dues visi­tes no van pas ser simpàtiques com ho fou la pri­mera, que la ciu­tat l'acotxà càlida­ment. Ara pen­gem-nos de l'ensa­bo­nada ofi­cial: el rei tenia 18 anys, la pro­mesa no cone­guda, 13, i la va veure quan l'anà a espe­rar cap a la Jon­quera dis­fres­sat de pala­fre­ner. I és que ella patí mal de mar quan venia de la Savoia natal, i volgué desem­bar­car a Niça i seguir en car­ru­atge (ja és mare­jar-se optar per més de 500 km fent tom­ba­llons!). Per això el nét de Lluís XIV, que s'havia de casar –coses dels capítols– en ter­ri­tori espa­nyol, es decidí per la pri­mera vila ídem que na M. Lluïsa i el seguici tro­bes­sin pas­sada la fron­tera. L'àpat fou his­pano(cata­lano?)francès, i la noieta s'enfadà molt quan els factòtums de la cort espa­nyola aco­mi­a­da­ren les dames ita­li­a­nes de com­pa­nyia i les subs­tituïren per espa­nyo­les (l'obsessió espa­nyo­lit­za­dora ve de lluny: fins i tot la muller del pro­mo­tor del Decret de Nova Panta en patí els efec­tes!). Aquesta pri­mera empre­nyada reial i domèstica li costà al rei gruar, sol al llit, tres dies per poder copu­lar amb la jove; espe­rava, conill i com el duc de Palma: tri­ple inu­ti­li­tat. Etc. Pere Gifre encara ha loca­lit­zat qua­tre figue­rencs impor­tants, soi disant boti­flers (no era, com avui, cap des­qua­li­fi­cació, ans al con­trari), però la història la fan –la tes­ti­mo­nien– els ven­ce­dors i els veïns aus­tra­cis­tes que­den nebulòsics. I ara digueu: per afe­gir al de Dalí, com és que Figue­res no té un iti­ne­rari turis­ti­co­cul­tu­ral borbònic, o boti­fler, o feli­pista?: Sant Pere, on es va casar; els llocs del car­rer de la Jon­quera on va estar-se; les residències dels ínclits boti­flers, alguna al car­rer Magre, i tot el que hom podria inven­tar-se –ho han fet a Salz­burg amb Mozart–, com ara el menú de la boda que ofe­ri­rien els res­tau­rants. A veure, Marta...