La Catalunya chavista
Fa angúnia escoltar certes proclames laudatòries que dediquen a Hugo Chávez destacats representants de l'esquerra nostrada. No acabo de veure quina relació té el progressisme democràtic amb el règim veneçolà. És cert que el bolivarisme és una resposta al col·lapse de la democràcia liberal en uns països on la imprescindible classe mitjana ha estat històricament un segment tan prim que l'abisme entre les elits dirigents i la població ha enquistat les desigualtats socials. Així, Chávez, Morales i altres són la resposta desesperada dels oprimits contra la injustícia.
La desesperació, però, sovint s'aferra a un clau roent. I malament rai quan un clau roent ha de ser tingut com a exemple per una esquerra catalana que hauria de defensar el contrari al chavisme. Perquè, com es pot ser pacifista i combregar amb el comandante? Com es pot ser demòcrata i acceptar que els militars, com va passar ahir a Veneçuela, demanin obertament el vot per un dels candidats? Com es pot clamar contra la corrupció i aplaudir un règim construït sobre el clientelisme dels petrobolívars? Com es pot ser laïcista i venerar un senyor que tenia com a divisa “lo que Dios diga y lo que el pueblo mande”. Com es pot reclamar més participació democràtica i justificar qui aprofitava majories per silenciar la discrepància? A Catalunya els partits que encara ocupen la centralitat és urgent que prioritzin mesures contra la degradació de la classe mitjana, garantia contra la fascinació per la retòrica populista. Si hem de salvar-nos de l'urpa neoliberal amb cabdillismes casernaris, el remei pot ser, com a mínim, tan dolent com la malaltia.
