Permís per ser viu

Diumenge passat, tres mil persones van manifestar-se a Caracas exigint que el govern donés proves que certifiquessin que Hugo Chávez encara vivia. Dimarts, va morir oficialment. Fins llavors, el seu estat de salut havia estat un “misteri nacional”, tal com ha dit el The New Yorker. Les notícies que ens n'havien anat arribant eren tan poc clares i, a vegades, tan poc creïbles, que a alguns ens van recordar la mort d'un altre cabdill com ell, situat a les antípodes del seu pensament polític. Va ajudar-hi el to i les paraules amb què el vicepresident Maduro va fer saber que Chávez havia mort. Una retòrica excessiva, la veu a punt del plor, una hipèrbole continuada. Als catalans, en general, ens agrada la discreció fins i tot quan parlem de la mort. No sempre deu passar el mateix a Sud-amèrica, on, com sabem, les necessitats acostumen a ser més bàsiques, la pobresa més desorbitant, la revolució més peremptòria. Però, com a quasi tots els sud-americans, als catalans ens agrada encara més estar vius. I n'hi ha hagut que els ha tocat demostrar-ho com ho han hagut de fer ara amb Chávez. Penso en una dona del Ripollès amb qui vaig parlar fa poc. Acabada la guerra, va saber que no constava a cap registre. “Deien que el secretari que hi havia a Ogassa, quan vaig néixer, anava sempre begut. No va pensar a inscriure'm. No saps els duros que em va costar poder demostrar al jutjat de Puigcerdà que era viva!” Però l'escassa claredat amb què el govern de Maduro ha mantingut l'agonia de Chávez potser s'acosta més al que feien els pobles de la vall de Tor, a l'Alt Urgell, fa 130 anys quan, per evitar el servei militar, les famílies batejaven tots els nens que hi naixien amb noms de nena. A Tor, doncs, van practicar el que se sol dir que és picardia, quan es parla de pagesos. Potser els partidaris de Chávez justificarien l'opacitat del govern de Maduro en nom dels interessos de la revolució. Jo ho veig igual. Tothom escombra cap a casa seva.