Senyor espia, em rep bé?

Ens espien. O ho poden fer fàcil­ment. És el que hem après gràcies al cèlebre cas de l'agència de detec­tius de Bar­ce­lona que tre­ba­llava per a tot­hom però que curi­o­sa­ment no tre­ba­llava per a ningú. Mai més mira­rem amb indi­ferència un cen­tre de flors de la taula d'un res­tau­rant, encara que només sigui per fer una mica de gresca (“Senyor detec­tiu, ens rep bé?”). Però bro­mes a part, apa­rei­xen i segui­ran apa­rei­xent, aquí i allà, casos d'escol­tes telefòniques i de micròfons i càmeres ama­ga­des. Segur que en conei­xe­rem molts més perquè aquests equips no són cars i s'ins­tal·len fàcil­ment, sobre­tot des de la libe­ra­lit­zació (desem­bre del 2009) de cer­tes acti­vi­tats abans reser­va­des a empre­ses de segu­re­tat que havien d'estar regis­tra­des ofi­ci­al­ment. Regu­lar o no regu­lar, heus aquí la qüestió. La regu­lació i el con­trol estan mal vis­tos, però quan es des­re­gula o es libe­ra­litza (dit així és més ele­gant), es pro­du­eix sem­pre un aug­ment de males pràcti­ques. Cer­ta­ment, ara és molt més fàcil com­prar i ins­tal·lar ginys que per­me­ten que altres ens vegin i ens escol­tin sense que ho sapi­guem. No cal pas­sar cables i es pot con­tro­lar a distància. Que sigui fàcil no vol dir, òbvi­a­ment, que sigui legal. De tota manera, en l'atac als nos­tres secrets i a la nos­tra inti­mi­tat, és evi­dent que el prin­ci­pal pro­blema no és pas aquest. Par­lem de tot això en un moment, en un temps, en què tots ple­gats estem abo­cats, per volun­tat pròpia o a con­tra­cor, a veure com es va reduint pro­gres­si­va­ment l'àmbit de la nos­tra inti­mi­tat. El dret a la inti­mi­tat és una idea rela­ti­va­ment moderna. El van defen­sar per pri­mer cop l'any 1890, expres­sant-lo com “el dret a estar sol”, uns advo­cats de Bos­ton que havien vist divul­gats a la premsa detalls de la seva vida pri­vada. És un dret que hem incor­po­rat al nos­tre sis­tema legal i que vin­cu­lem a la dig­ni­tat de la per­sona. No obs­tant això, avui veiem que no és tan valo­rat per la gent més jove, que ho com­par­teix tot i mig viu a les xar­xes soci­als. I encara que el valo­rem i en siguem gelo­sos, en la uti­lit­zació de les noves tec­no­lo­gies tots dei­xem ine­vi­ta­ble­ment un ras­tre, una gran quan­ti­tat de dades que s'uti­lit­zen sense el nos­tre conei­xe­ment. Para­do­xal­ment, al pas que anem, només que­da­ran secrets on jus­ta­ment no n'hi hau­ria d'haver: en les actu­a­ci­ons de molts orga­nis­mes i ins­ti­tu­ci­ons públics que se seguei­xen resis­tint a la trans­parència. Ciu­ta­dans de vidre i poders públics opacs no és pas una bona com­bi­nació. Ens espien, efec­ti­va­ment. No és para­noia. “Allô! Ens reben bé?”