Què s'espera d'un papa
Un té cada cop més la impressió que els experts es veuen obligats per les circumstàncies a sobreactuar, en el seu cas específic a sobreespecular. En el cas de l'elecció del cardenal Bergoglio com a papa hi ha un ampli ventall de tòpics, i no gaire originalitats. Cal admetre que triar Francesc com a nom és –o sembla– tota una declaració de principis. (Em costa d'escriure Francesc I, que per mi és el rei de França presoner de Carles V després de la batalla de Pavia, una mena d'Enric VIII esblanqueït, protector de Leonardo, etc.) San Francesc és –recordem-ho pels qui no han passat per la fèrula de l'educació d'abans–, com si diguéssim, el hippy de l'Olimp cristià, el qui està pels éssers vius i s'allunya d'abstraccions i d'institucions, i la seva requesta per la pobresa, ennoblida i carregada de consistència per l'exemple personal, va ser, en el seu temps i avui igual, un signe de progrés i alhora un retorn a l'essència crítica.
Cosa que duu al punt que volia tractar: què és, avui dia, ser conservador i què és ser avançat? Molts es veuen amb cor, amb més o menys encert, d'establir-ho en un polític, però en un papa la cosa no és tan senzilla. La premsa ha definit Bergoglio com un moderat progressista, i més que un oxímoron cal apreciar-hi una superposició d'ordres de conceptes.
Abans d'entrar-hi, una qüestió prèvia: com es pronuncia Bergoglio, com ho fan els sòmines que sembla que no han sortit del barri, marcant cada lletra en si mateixa com si l'Univers es regís per l'ortografia del castellà, o bé atenent l'origen italià –tal com va fer el protodiàcon que el va proclamar–, i per tant “Bergollo”? Ho deixo aquí, i espero haver deixat senyals del meu parer.
En qualsevol cas, hi ha com a mínim tres terrenys ben delimitats on es manifesta la dicotomia progressisme-conservadurisme: el social, el doctrinal i l'institucional. De les informacions rebudes es dedueix que Bergoglio és progressista en la qüestió social, conservador en el doctrinal, i en la institucional és una incògnita, i és lògic i alhora preocupant –pel qui el preocupin els avatars de l'Església catòlica–, perquè és el quid de la qüestió, el que ha dut a la dimissió del papa anterior i a l'elecció d'aquest –i no d'un altre.
Fem un cop d'ull als antecedents més o menys immediats. Joan XXIII –a qui diuen que s'assembla Francesc– era progressista en l'ordre social, mig i mig en l'institucional, i conservador en el doctrinari, encara que la dinàmica i els resultats del concili siguin enganyosos: al final va ser més un canvi d'estil que una revolució de les essències.
El seu successor Pau VI va ser el contrari, un intel·lectual brillant però un caràcter dubitatiu i turmentat. Diuen que quan Joan XXIII demanava per ell, deia “com està el nostre hamlètic cardenal de Milà?” Pau VI era progressista en tots els terrenys en què un papa ho pot ser, però pel seu tarannà es va acabar comportant com un conservador. No gaire ben explicada està la seva relació amb el franquisme, i encara amb Franco mateix, amb qui sembla que va arribar a discutir personalment la nit anterior a les execucions de 1975 –d'altres versions diuen que Franco no se li va voler posar al telèfon–, i que després del seu fracàs diplomàtic no va gosar anar més enllà.
Joan Pau II va ser una macedònia ideològica. Conservador, per no dir retrògrad, doctrinàriament, aigualidor de moltes consecucions del concili, tolerant amb els pederastes –perquè els identificava amb els capellans polonesos acusats pel règim comunista, molts sembla que de forma injusta–, conflictiu amb els financers, retrògrad institucionalment, i amb tocs de progressisme social.
La Història haurà de situar Ratzinger –encara falten elements per fer-ho, i alguns són confusos–. Va arribar a papa amb uns antecedents poc encoratjadors pels progressistes: un passat nazi –per més que diguin que el van obligar, etc.: tots els nazis, segons sembla, van ser obligats–, Prefecte per la Congregació de la Doctrina de la Fe, el que abans se'n deia la Inquisició; perquè ens entenguem, va ser com si fessin primer ministre l'antic cap de policia. I s'ha acabat comportant més com Pau VI que com el seu brillant antecessor, amb consecucions indubtables, com en el cas dels pederastes, i la campanada final de renunciar al càrrec.
Bergoglio aterra a un territori cremat, en un ambient enrarit i segurament hostil perquè els seus electors no seran a la cúria. Els gestos que ha fet fins ara, un cop arribat al càrrec, semblen voler donar signes inequívocs de senzillesa i humilitat, però també d'immediatesa i poques manies. Com en cas de Ratzinger amb els nazis, cal anar als precedents. Hi ha desacord pel que fa a la seva relació amb la dictadura argentina. Alguns parlen d'enfrontament, d'altres de connivència: aquells dos sacerdots desapareguts, els va denunciar o els va intentar protegir? Segurament no se sabrà mai; en tot cas és evident que no s'hi va fer sang, que no s'hi va jugar res –si ho hagués fet, ara sortiria magnificat.
Hi ha la qüestió de les formes; significativa, però també enganyosa: l'hàbit no fa el monjo, es diu, i serveix igual en l'altra direcció: l'austeritat formal no fa l'humil ni el reformador de fons. Hi ha una línia de pensament que, amb una part de raó, abomina de la pompa vaticana, del vellut i l'oripell, de les joies i l'or, dels marbres eterns… Fellini deia que hauria volgut ser cap de protocol del Vaticà, l'escenògraf suprem. Però al darrere del boat hi ha un patrimoni amb el qual es pal·liaria part de la fam del món. Bergoglio és un graciós afable, o va de debò? Aviat es veurà.
