Què ens passa?

Què ens passa als cata­lans? Quina boge­ria ens ha envaït que en poc temps hem pas­sat d'una con­vivència més o menys tran­quil·la, d'un res­pecte més o menys sin­cer, d'una tolerància més o menys forçada, d'una enveja més o menys repri­mida i d'una soli­da­ri­tat més o menys prac­ti­cada –tot el que no era per fer volar coloms, però sí per anar pas­sant uns anys difícils– a un gai­rebé estat de guerra de franc­ti­ra­dors. Als atacs de foc real de l'oest hi estem bre­gats, però que et dis­pari el veí és de bojos. Què ha pas­sat per fer aquest canvi? Hom diria que ens hem cre­mat badant com ous fer­rats! Vivim amb el com­plex de lla­dre, defrau­da­dor, apro­fi­tat i altres qua­li­fi­ca­tius. Supo­sa­da­ment, tots els gover­nants, polítics, alcal­des, admi­nis­tra­ci­ons, empre­sa­ris i finan­cers, tots han robat i defrau­dat, segons els diuen. Quina collo­nada! No ho pen­sen els legis­la­dors que és la llei elec­to­ral vigent la que no és a l'altura dels temps? És into­ca­ble?, pre­gunto.

Hem pele­gri­nat per anys difícils. Pujol acabà, Mara­gall ens deixà i Pepe Mon­ti­lla, que volgué emple­nar el buit, marejà ben mare­jada Cata­lu­nya. La poca seri­e­tat del tri­par­tit, les baja­na­des que pro­ta­go­nit­za­ren –vis­tes unes i no vis­tes d'altres– cre­a­ren un caliu de des­con­fiança entre cata­lans. Obser­va­dors atents d'Europa la veiem allu­nyar-se.

Els par­tits, amb els caps calents i les but­xa­ques fre­des, ini­ci­a­ren la con­ju­gació de verbs poc habi­tu­als: “Jo defraudo, tu robes, ell amaga, nosal­tres etc.” No havia pas­sat mai. La noblesa, la reia­lesa, les finan­ces, la cul­tura, l'esport i més que s'han adhe­rit al diner viat­ger. Aquest món rar ha tin­gut èpoques i llocs en què l'enri­qui­ment inde­gut ha tras­lluït. El març del 2013, ha bai­xat la xifra dels pre­su­mi­ble­ment hon­rats. Tots els que hem tin­gut res­pon­sa­bi­li­tats polítiques, amb el dic­ci­o­nari obert per frau, pen­sem el que ens pot tocar en l'injust repar­ti­ment. Començà a Mar­be­lla i Mallorca, seguí Bar­ce­lona i, com el xarampió, s'ha escam­pat. Si segueix, sols es sal­varà un vell enllus­tra­dor de l'estació de metro Liceu, a Bar­ce­lona. Ell diu: “Yo, lo mismo froto el lado izqui­erdo que el derecho del zapato”, en cas­tellà sal­mantí. Fa sei­xanta anys que viu a la Bor­deta.

En el ball de bas­tons, els par­tits de dreta acu­sen els d'esquerra i a l'inrevés i tots junts els del cen­tre. Aquests els alcal­des. A bancs i empre­ses, d'apor­tar fons als par­tits i aquests, de repar­tir-ho. Hi ha cares satis­fe­tes veient empre­so­nar el veí. Els pre­si­dents Pujol i Mas han sor­tit bé de la pri­mera anda­nada. “Ho veieu sapas­tres que hi ha excep­ci­ons?”, ha dit Mas. El PP de Girona dóna suport a Lla­nos de Luna. Oblida que l'Alícia Sánchez-Camacho és mes­tra d'oratòria ado­bada amb cas­ta­nyes. Haurà mirat el Vaticà amb ulls vici­o­sos. “Si pogués...”, deu pen­sar. No ho farà: podria sor­tir-ne per un fines­tral. Deixa viure els ata­ba­lats cata­lans! Amb tendència a pit­jo­rar, com aca­barà la guerra?