La cimera

La gran notícia de la cimera con­tra la crisi econòmica que no es va cele­brar dis­sabte al Palau de Pedral­bes no és que en el seu moment hagués estat con­vo­cada ni que després hagi estat can­cel·lada. La gran notícia és que som a l'any VII de la gran crisi econòmica. I que no hagi estat fins ara que han cre­gut que podria ser con­ve­ni­ent par­lar-ne entre tots. El que és una notícia i a la vegada és un escàndol és això: que no hagi estat fins ara, fins a aques­tes altu­res insos­te­ni­bles, que s'ho hagin pro­po­sat. En el setè any! Per això és que ara fa riure, per no dir plo­rar, que diguin que val la pena fer l'esforç d'asseure's tots junts per fer-hi front. I tot aquest temps que ha pas­sat fins ara? Doncs només l'han apro­fi­tat per acu­sar-se els uns als altres de fer o no fer el que han fet o no han fet men­tre els uns han estat al govern o hi han estat els altres. Per això tam­poc no és notícia ni sorprèn que el pre­si­dent Mas hagués de deci­dir l'anul·lació de la tro­bada de dis­sabte.

El que tam­poc no és notícia, perquè no sorprèn gens, és que tots els par­tits tin­guin raons de veri­ta­ble pes per no haver fet pos­si­ble la cimera. Ja estem acos­tu­mats a sen­tir que tots són per­fec­ta­ment cohe­rents amb els seus postu­lats i que aquesta radi­cal coherència és el que sem­pre xoca inde­fec­ti­ble­ment amb la radi­cal inco­herència dels altres par­tits. El par­ti­disme prac­ti­cant s'ha opo­sat sem­pre a la política del sen­tit comú. I en aquest cas el sen­tit comú hau­ria estat, més aviat que tard, posar les pro­pos­tes de tots sobre la taula i triar-ne les millors, les de més con­sens, les més rea­lis­tes. Un impos­si­ble, vaja. I encara més a aques­tes altu­res.

També és veri­tat que hi ha una altra qüestió de fons que ha impe­dit aquest esforç col·lec­tiu dels par­tits pel bé comú: més enllà de l'apli­cació dels ajus­tos i les reta­lla­des impo­sa­des per Europa i admi­nis­tra­des pel govern de Madrid, cap par­tit no té ni idea de què es pot fer per sor­tir de la crisi, per can­viar les reta­lla­des per crei­xe­ment econòmic. Res rea­lista i apli­ca­ble. Si més no, en les con­di­ci­ons actu­als. Res, més enllà d'espe­rar que escampi i que la bonança externa estiri l'eco­no­mia espa­nyola. En aquest con­text, l'única cimera que podria empènyer Cata­lu­nya cap a la bonança ja sabem quina és: la del camí a la inde­pendència. Però això, a part de no ser par­ti­dista, també exi­geix valen­tia. Ho seran?