Diàleg

Cada cop que des del govern, amb veu més o menys alta, s'insi­nua la volun­tat de diàleg amb l'exe­cu­tiu de Rajoy, sal­ten les alar­mes. Com si el diàleg com­portés, per força, haver de renun­ciar a alguna cosa. Qui ho diu, això? Si un con­se­ller parla de dia­lo­gar amb Madrid, del que està par­lant és, en defi­ni­tiva, de calés. De recu­pe­rar allò que és nos­tre, allò que ens per­toca per dret segons l'Esta­tut. Res més. No he sen­tit ningú que hagi par­lat de renun­ciar al dret a deci­dir. Almenys fins ahir. Els que posen con­di­ci­ons són aquells que seuen a l'altra banda de la taula. Els que, mal que ens pesi, tenen la pae­lla pel mànec i ens estan ofe­gant finan­ce­ra­ment i política­ment. I, ara per ara, s'ha demos­trat que dos no par­len si un no vol.