Misèries dels catalans
Espanya ha comès i comet agressions de tota índole a fi d'assegurar la continuïtat en la dominació. Si al segle XVIII el Principat fou annexionat mitjançant una conquesta militar i mantingut sota el jou borbònic a còpia de violència, repressió i genocidi cultural, al més civilitzat segle XXI la subjecció s'expressa en l'escanyament econòmic, la pressió contra la normalització lingüística i la manca de reconeixement jurídic de la nostra condició nacional. També, com hem vist aquests mesos, en l'espionatge, la infiltració i les maniobres arteres per desballestar qualsevol estratègia sobiranista. Però no haver consumat encara la ruptura ni el gest d'emancipació és, en última instància, només atribuïble a la nostra impotència.
La constatació és especialment feridora si la comparem amb d'altres comunitats nacionals que han assolit la condició d'estat tot superant dificultats molt més aclaparadores que les que ens afecten a nosaltres. El recent llibre de Martí Anglada Quatre vies per a la independència. Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia (Pòrtic, 2013) ens ofereix alguns motius de reflexió en aquest aspecte. Quan de vegades associem amb resignació el caràcter mesell català, la nostra malaptesa en qüestions de poder, a les turbulències i als patiments del nostre passat proper (en essència a l'anomenada guerra civil i als quaranta anys de dictadura franquista) acostumem a ometre que qualsevol dels estats de l'Europa de l'est que van assolir la independència durant els primers noranta del segle XX havien sofert convulsions molt més profundes i molt més persistents en el temps que nosaltres. Podem posar els exemples d'Estònia i Letònia que Anglada ofereix en el seu llibre: ocupats per l'imperi del tsar des del segle XVIII, accedeixen a una breu independència després de la revolució de 1917 per ser esquarterats amb els pactes germanosoviètics de 1939. Stalin ocupa les dues repúbliques fins que Hitler decideix envair la Unió Soviètica el 1941, i a partir de 1942 tant Letònia com Estònia passen a ser botí de guerra alemany. Stalin tornarà a reconquerir el territori bàltic que caurà en un llarg hivern de tenalla comunista durant més de quaranta cinc anys, un període en el qual s'impulsarà la immigració russa fins arribar a una presència de russos ètnics durant la dècada anterior a la independència de més del 40 per cent de la població.
Quan es va dissoldre la Unió Soviètica el president Pujol esquivava les analogies entre el cas bàltic i el català tot afirmant que Catalunya potser era com una d'aquelles repúbliques (en concret, citava Lituània) però que Espanya no era la Unió Soviètica. El president remarcava les diferències entre les “metròpolis” per destacar el suposat caràcter democràtic d'Espanya en contrast amb la dictadura totalitària soviètica, però podria haver ressaltat que els lituans, els letons i els estonians s'estaven separant d'una superpotència militar que havia tingut influència sobre la meitat del planeta d'ençà de la II Guerra Mundial i que, en canvi, Espanya és un país perifèric en l'ordre mundial, amb molt poc prestigi i, en l'actualitat, en caiguda lliure en tots els indicadors començant pels econòmics. Siguem conscients que, de moment, els catalans no som ni tan sols capaços de separar-nos d'un estat de tercera divisió del qual, per cert, han proclamat la seva independència una trentena d'estats en el curs de la història: d'Holanda a Cuba, i de l'Argentina a les Filipines passant per Portugal.
En el sentit contrari a com actuen els pobles que caminen decididament cap a la sobirania, els catalans només hem començat a brandar de manera majoritària l'estelada després d'haver exhaurit tots els intents de reformar Espanya. En comptes d'aprofitar la feblesa per forçar la ruptura, com van fer les repúbliques bàltiques, sempre s'ha optat per modernitzar Espanya, per democratitzar Espanya, per potenciar l'economia espanyola i, darrerament, amb la desastrosa operació de l'Estatut, per induir-la que reconegués el seu caràcter plurinacional. Que a la independència només hi arribem com a ultima ratio, gairebé amb recança, ja diu força del nostre tarannà i també de les febleses que assetgen el procés. De la mateixa manera com també és simptomàtic que la persona que suposadament ha de liderar la causa sigui incapaç de pronunciar la paraula “independència”, que estiguem obsessionats a obtenir el suport d'una hipermajoria social que no s'ha demanat mai a ningú per accedir a la condició d'estat, que caiguem en el parany d'alentir el procés per complir amb la legalitat espanyola i obtenir un vistiplau que mai no es concedirà, que, de fet, sempre estiguem posposant l'acció (abans per la por d'una resposta armada, ara per estendre la majoria, per convèncer els actors internacionals i, com no podia ser altrament, per intentar l'enèsim diàleg amb Espanya i, així, “carregar-nos de raons” davant les potències occidentals a les quals som del tot indiferents) i que, tan atrapats per l'imperatiu de la ruptura indolora, els quadres dirigents suposadament independentistes estiguin més amoïnats per tenir cura de la minoria d'identitat nacional espanyola que resti a casa nostra que per construir els factors de poder que ens permetin decidir en llibertat. Sobre això, que ara ERC es comprometi amb la defensa de l'oficialitat del castellà en una Catalunya independent o que des de CiU s'aprofiti l'ocasió per destacar la condició del castellà de “patrimoni” de Catalunya contrasta amb el reconeixement que ha tingut el rus de la gran minoria ètnica russa a Estònia i Letònia o el serbocroat a Eslovènia; és clar que estem parlant d'estats membres de la Unió Europea i del Consell d'Europa i, de moment, Catalunya no passa d'una comunitat autònoma espanyola de règim comú.
