Immigració i supervivència

La paradoxa és la següent: la immigració és l’única possibilitat de continuïtat de la nació catalana i, a la vegada, és el principal risc de la seva extinció.

Supervivència perquè la baixa taxa de natalitat de la població autòctona, d’ençà de fa dècades àmpliament superada per la taxa de mortalitat, porta inexorablement a la reducció de població i al col·lapse demogràfic. De fet, fins i tot tenint en compte la taxa de natalitat entre la població immigrant, que és superior a la de la població autòctona, el creixement vegetatiu continua essent negatiu i l’increment de població que ha experimentat Catalunya els darrers temps és degut exclusivament a l’arribada constant de més d’un centenar de milers de persones a l’any (121.633 persones l’any 2023).

Extinció perquè en el marc estatal espanyol els nouvinguts tenen molt pocs incentius per integrar-se a la comunitat nacional catalana. La realitat, en un context de setge al català com a llengua principal en l’àmbit públic, és que la nova immigració i els seus descendents s’integren en castellà i poden viure perfectament a Catalunya sense cap referent cultural del país. A aquest ritme d’evolució demogràfica i de canvi de context cultural i social, la minorització de la llengua catalana i l’amenaça a la seva continuïtat són perfectament imaginables d’aquí a unes dècades.

No és estrany que les forces polítiques amoïnades per la pervivència de la nació catalana insisteixin a posar damunt la taula amb menys tabús el tema de la immigració i de la relació amb la catalanitat. El que és més preocupant al meu parer, tanmateix, és que cada cop més la qüestió de la immigració i de la continuïtat nacional es desvinculi del tema de la independència i es posi el focus en el rebuig a l’immigrant com a presumpte responsable de l’increment de la criminalitat i, en general, de l’enfonsament del benestar de les classes mitjanes. Al marge del contingut de veritat d’aquests discursos o no, la qüestió de fons és que la dissolució de la catalanitat que pugui causar la immigració no ve tant motivada per la degradació de les condicions econòmiques i socials que la seva presència pugui causar en el conjunt de la població, sinó perquè la seva integració es produeix en el marc d’un estat que és hostil al reconeixement de la plurinacionalitat. El problema, per dir-ho ras i curt, no és la immigració, és la immigració en una Catalunya encara espanyola. Per això cal malfiar dels discursos que estigmatitzen la immigració i que passen de puntetes sobre el procés d’emancipació nacional com en la meva opinió fa Aliança Catalana. El camí per, com es proclama des d’aquesta formació, “salvar Catalunya” va de la independència a tractar la qüestió de la immigració, no a l’inrevés. En veritat, sense un estat català, l’únic que pot proposar una política general sobre immigració fins a l’extrem d’organitzar deportacions massives com es proposa des d’Aliança és l’Estat espanyol (i encara així una política en aquest sentit toparia amb una sèrie d’obstacles en el context del Conveni Europeu de Drets Humans o del dret de la Unió Europea com ha constatat la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, amb les seves idees sobre els camps de reclusió d’immigrants situats fora de la Unió).

Una eventual transferència de competències en matèria d’immigració a la Generalitat de Catalunya com proposa Junts com a condició per mantenir el suport parlamentari a Pedro Sánchez, tampoc no permetria desplegar plenes polítiques pròpies en aquest àmbit ni, per descomptat, aturar el procés desnacionalitzador de Catalunya amb la immigració com a punta de llança. Posseir, posem pel cas, la competència per gestionar els permisos de residència en el marc constitucional espanyol no resoldria el fet de la integració dels nouvinguts en castellà, per començar perquè, mentre aquesta darrera llengua continuï essent oficial a Catalunya, no es podria negar l’autorització per residir-hi si almenys se’n té coneixement d’aquesta i no es té coneixement del català. Val a dir que tampoc no és clar si amb la jurisprudència en matèria lingüística que darrerament desenvolupa el Tribunal Constitucional espanyol aquest permís de residència es podria obtenir tot acreditant un coneixement de català de manera alternativa al coneixement de la llengua oficial de tot l’Estat.

El requisit d’integració en català sols pot venir, en definitiva, en una república catalana en la qual el català sigui l’única llengua oficial en l’espai públic i, en essència, que el nouvingut es trobi amb l’obligació d’aprendre-la si vol prosperar socialment al país. Catalunya, en altres paraules, sols podrà ser “salvada” amb la llibertat que hem de guanyar entre tots.