Els joves

Tinc un amic (tinc molta sort amb els amics que tinc) que es dedica a la inves­ti­gació sociològica, i que per sort per als qui el conei­xem no ho fa des de la indolència o l'asèpsia. Acaba d'entre­gar un tre­ball a la Fun­dació Bofill –que conei­xe­rem, un cop ela­bo­rat, desprès de l'estiu–, en què, entre mol­tes altres coses, explica que els joves cata­lans d'entre 28 i 34 anys, els fills de la tran­sició, patei­xen un des­cens social del 39 % res­pecte al lloc que van asso­lir els seus pares.

És des d'aquesta pre­o­cu­pant evidència que aquesta set­mana vaig tenir també la sort de conèixer una mica més per dins el pro­jecte Fut­bol Net de la Fun­dació del FC Bar­ce­lona i valo­rar molt la feina que la gent de la coo­pe­ra­tiva Edu­vic, els moni­tors, esco­les del país i mem­bres d'aquesta fun­dació fan amb joves a través de l'esport. Joves en risc, des dels 10 fins als 17 anys, que a través de l'esport tre­ba­llen valors. De diàleg, con­vivència, cohesió, igual­tat (un equip no gua­nya si una de les noies dels equips mix­tes no marca un dels gols del seu equip). I ara, a través d'un con­veni amb la Pla­ta­forma per la Llen­gua i la impli­cació de col·legues impa­ga­bles, han deci­dit apun­ta­lar com una gran eina de cohesió i opor­tu­ni­tats posar en valor la llen­gua cata­lana com a vehi­cu­lar en els seus pro­jec­tes. El que ens queda per fer, com diu un altre amic, ho hem de fer entre tots, amb la uni­tat de parau­les i acords. Per això m'ha moles­tat, i molt, la uti­lit­zació demagògica que se n'ha fet, i com des d'aquí alguns hi han cai­gut.

Siguem peri­cos, bètics, madri­dis­tes, bos­te­ros o culés, que el Barça aposti per aquesta mena d'acci­ons és una acció que cal reconèixer. I que un supo­sat peri­o­disme caver­nari desa­cre­diti la gran feina de cohesió que la llen­gua cata­lana ha pro­por­ci­o­nat al nos­tre país des del temps de l'auto­ri­ta­risme només demos­tra la peri­llosa toxi­ci­tat que es pretén ino­cu­lar a un moment històric. Una toxi­ci­tat malin­ten­ci­o­nada que només busca deses­ta­bi­lit­zar allò que molts con­ti­nu­a­rem volent apun­ta­lar, i que no és res més que allò que tan bé dibui­xava Can­del sota la defi­nició d'“un sol poble”.