Ben fet

Si voleu men­jar pa de poble heu d'anar a Bar­ce­lona. Vivim aquesta para­doxa que ha fet girar la torna. Abans la gent de la capi­tal es refu­gi­ava els dies de lleure als pobles i poblets de Cata­lu­nya, i tor­nava a casa car­re­gada de pro­duc­tes de la terra, i algun pa de pagès, d'aquells ben encros­to­nats, que no s'esto­ven al cap de dues hores d'haver-los com­prat. La moder­ni­tat acce­le­rada ha aca­bat duent als pobles un gruix de malen­te­sos. S' ha estès arreu el que en diríem pa de ben­zi­nera allà on abans hi havia pa fet amb tot el temps del món. L'aroma sol del pa aca­bat de coure et feia mas­te­gar en ple car­rer, llesca, molla i crosta: la sim­fo­nia de les molles. Sé que sóc injust perquè a molts forns la resistència al pa maqui­nat pri­mer i al pre­con­ge­lat després ja per­me­tia tro­bar la manera de fer per­duda. Però és a Bar­ce­lona on tota una for­nada (és clar) de joves for­ners ha aixe­cat la ban­dera de la qua­li­tat i diver­si­tat d'oferta, i que de retruc ha fet tor­nar als orígens, a la feina ben feta. És la pre­gunta que ens fem sem­pre que anem a França, com s'ho fan per tenir el pa i els crois­sants tan bons, si les recep­tes són uni­ver­sals? I ara Bar­ce­lona és la França xica pel que fa al bon pa.

Tor­nar a la manera de fer antiga és clau d'èxit. En música aquesta set­mana ha pas­sat el mateix. Un veri­ta­ble ídol de la música antiga ha vin­gut a dir missa a l'Audi­tori de Bar­ce­lona. Sir John Eliot Gar­di­ner, i els seus The Mon­te­verdi Choir i English Baro­que Soloists. La missa en si menor de Bach que pas­tada per aquest direc­tor genial de 70 anys feia remoure espe­rits i ànimes dels espec­ta­dors com pocs ho saben fer. Del silenci abso­lut a l'entrada pre­cisa de tenors i sopra­nos joves antics. I l'orques­tra, amb cla­vicèmbal, orgue posi­tiu, i oboès. D'aquests l'ampostí Josep Domènech. Pro­fes­sor a Girona i Tolosa, intèrpret amb Savall i Suzuki entre molts d'altres. Domènech acos­tant-nos Bach, fet a l'antiga. Amb un so riquíssim en mati­sos, amb pianíssims tallant la fusta de l'Audi­tori. Música feta amb la calma i el neguit que tro­bem també en una bona llesca de pa crui­xent. És allò que abans teníem tan pre­sent que vin­cu­lava feina ben feta, futur i país.