Europa com a problema

Pocs conei­xen els orígens històrics de Suïssa. El país alpí es va for­jar a par­tir d'una antiga aliança de valls i ciu­tats per resis­tir-se al domini dels agres­sius impe­ris que l'envol­ta­ven. Una aliança que, segle rere segle, anava acu­mu­lant voluntària­ment adep­tes que sen­tien la neces­si­tat de resis­tir-se al domini del Sacre Imperi, del regne de França, o de les incur­si­ons de les potències euro­pees que anhe­la­ven expan­si­o­nar-se a costa de qual­se­vol poble. Suïssa, amb dimen­si­ons geogràfiques i demogràfiques simi­lars a les de Cata­lu­nya, té el seu mèrit, ja que es tracta d'una nació fruit de l'addició de ter­ri­to­ris amb llengües, tra­di­ci­ons i reli­gi­ons hete­rogènies. I tan­ma­teix, des de fa segles exem­pli­fica l'èxit de com un país pot sobre­viure en con­di­ci­ons geogràfiques, econòmiques i geo­polítiques adver­ses. I tan­ma­teix, esde­ve­nint una illa dins la Unió Euro­pea, esdevé una de les eco­no­mies més ober­tes i pui­xants. No deu ser casu­a­li­tat, aquesta reticència a fon­dre's en un macro­es­tat, domi­nat a més pels hereus dels seus ene­mics ances­trals, tenint en compte que pot­ser pel fet de no haver d'assu­mir direc­ti­ves euro­pees pot dis­po­sar d'un sec­tor agrícola que ocupa més per­so­nes que en qual­se­vol altre país de la UE o amb una indústria que ocupa el 26% de la població activa i repre­senta el 34% del PIB. O, encara més impor­tant, que es per­met un sis­tema de democràcia directa que esdevé, fins al moment, el prin­ci­pal talla­focs res­pecte a l'onada neo­li­be­ral pro­vi­nent del con­sens de Was­hing­ton i de les crei­xents impo­si­ci­ons de Berlín. I és pre­ci­sa­ment a causa del seu sis­tema con­fe­de­ral i de democràcia directa que ha res­tat al marge d'una UE que cada vegada més, per acció i pen­sa­ment, recorda els vells impe­ris que, al llarg dels segles, tant de pati­ment han cau­sat a Europa.

La cre­ació d'una Europa unida va ser una excel·lent idea, pèssi­ma­ment exe­cu­tada. Cer­ta­ment, la tra­dició con­ti­nen­tal de viure en con­flic­tes bèl·lics per­ma­nents va cau­sar massa tragèdies. Després d'aquesta mena de guerra dels trenta anys que els euro­peus vam viure al llarg del segle XX, era del tot neces­sari cer­car un meca­nisme de man­te­ni­ment de la pau que pogués asse­gu­rar una certa pros­pe­ri­tat i con­vivència en un ter­ri­tori tan hete­ro­geni. Una con­vergència política, fona­men­tada en l'har­mo­nit­zació d'interes­sos econòmics, va sem­blar una bona opció... men­tre els euro­peus s'endin­sa­ven en polítiques de benes­tar i igual­tat social. Tan­ma­teix, a par­tir del moment en què el neo­li­be­ra­lisme s'ha anat esco­lant com a dogma polític, en què les elits euro­pees van deci­dir de tren­car el con­sens soci­al­demòcrata, la UE ha mar­cat una invo­lució política i social que ens ha por­tat a la impotència col·lec­tiva i depressió econòmica actual.

El Trac­tat de Maas­tricht, de 1992, amb un seguit de dra­co­ni­a­nes impo­si­ci­ons, marca aquest punt d'inflexió que ha trans­for­mat el somni euro­peu en mal­son. Poste­ri­or­ment, la idea d'una unió monetària ha aca­bat for­jant una Europa a dues velo­ci­tats. La renúncia dels estats a la seva sobi­ra­nia ha aca­bat esde­ve­nint un roba­tori a gran escala de la sobi­ra­nia ciu­ta­dana, ja que als euro­peus no ens dei­xen deci­dir sobre el model polític o econòmic que anhe­lem. De fet, quan irlan­de­sos, holan­de­sos i fran­ce­sos han res­post nega­ti­va­ment als trac­tats euro­peus, se'ls ha igno­rat olímpi­ca­ment. Quan algun can­di­dat, cas de Syriza o Gri­llo, qüesti­ona el dogma neo­li­be­ral brus­sel·lès, la maquinària euro­pea intervé des­ver­go­nyi­da­ment. Quan Berlín empeny a la misèria els medi­ter­ra­nis, cap òrgan comu­ni­tari mou cap dit. I mal­grat una retòrica lega­lista, mal­grat una eli­tista cul­tura jurídica, a l'hora de la veri­tat, i per interes­sos poc con­fes­sa­bles, els cri­te­ris es fle­xi­bi­lit­zen (per expan­dir-se vers l'antic bloc de l'est, per tan­car les por­tes a Tur­quia o per aco­llir a la Unió Monetària estats sense els mínims requi­sits) men­tre aca­ben essent lob­bis­tes pode­ro­sos els que redac­ten les direc­ti­ves que els euro­peus ens hem de men­jar amb pata­tes. Unes direc­ti­ves, d'altra banda, que són les que impul­sen el des­man­te­lla­ment de l'estat del benes­tar, la poten­ci­ació de les pri­va­tit­za­ci­ons i la sub­missió de les but­xa­ques dels ciu­ta­dans als ban­quers ale­manys i els espe­cu­la­dors finan­cers lon­di­nencs. El pit­jor de tot és el paper d'una Ale­ma­nya que, un segle després del seu fracàs a l'hora d'inten­tar impo­sar la seva hege­mo­nia con­ti­nen­tal via mili­tar, ara l'està acon­se­guint via econòmica i burocràtica. En rea­li­tat, és l'espe­rit prussià que ha pres, des de la seva uni­fi­cació, les reg­nes de les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees, i el que dicta unes polítiques que afa­vo­rei­xen els junkers con­tem­po­ra­nis. I ja sabem què suc­ce­eix quan els ale­manys inten­ten impo­sar la seva manera de viure: la catàstrofe huma­nitària és asse­gu­rada.

Tot ple­gat ens indica una veri­tat que ens ateny. De la mateixa manera que els suïssos, una fràgil i alhora sòlida nació que va ésser cre­ada per pro­te­gir-se dels grans impe­ris que l'envol­ta­ven, una futura inde­pendència de Cata­lu­nya hau­ria de con­si­de­rar com a opor­tu­ni­tat des­lliu­rar-se d'una Unió Euro­pea que ha per­dut atrac­tiu per als euro­peus. Com els suïssos, par­tim d'una geo­política des­fa­vo­ra­ble, d'una història con­vulsa i d'uns recur­sos natu­rals migrats, més enllà de la nos­tra volun­tat de ser. Una inde­pendència cata­lana, a la suïssa, al marge de Madrid i Brus­sel·les, fona­men­tada en democràcia directa, estat del benes­tar i expulsió de polítiques neo­li­be­rals podria esde­ve­nir la gran con­tri­bució cata­lana a Europa, perquè ser­vi­ria per posar en evidència la deriva impe­rial de l'actual Unió. Perquè, de fet, malau­ra­da­ment, Europa ja fa temps que va dei­xar de ser solució per esde­ve­nir pro­blema.