Europa com a problema

Pocs coneixen els orígens històrics de Suïssa. El país alpí es va forjar a partir d'una antiga aliança de valls i ciutats per resistir-se al domini dels agressius imperis que l'envoltaven. Una aliança que, segle rere segle, anava acumulant voluntàriament adeptes que sentien la necessitat de resistir-se al domini del Sacre Imperi, del regne de França, o de les incursions de les potències europees que anhelaven expansionar-se a costa de qualsevol poble. Suïssa, amb dimensions geogràfiques i demogràfiques similars a les de Catalunya, té el seu mèrit, ja que es tracta d'una nació fruit de l'addició de territoris amb llengües, tradicions i religions heterogènies. I tanmateix, des de fa segles exemplifica l'èxit de com un país pot sobreviure en condicions geogràfiques, econòmiques i geopolítiques adverses. I tanmateix, esdevenint una illa dins la Unió Europea, esdevé una de les economies més obertes i puixants. No deu ser casualitat, aquesta reticència a fondre's en un macroestat, dominat a més pels hereus dels seus enemics ancestrals, tenint en compte que potser pel fet de no haver d'assumir directives europees pot disposar d'un sector agrícola que ocupa més persones que en qualsevol altre país de la UE o amb una indústria que ocupa el 26% de la població activa i representa el 34% del PIB. O, encara més important, que es permet un sistema de democràcia directa que esdevé, fins al moment, el principal tallafocs respecte a l'onada neoliberal provinent del consens de Washington i de les creixents imposicions de Berlín. I és precisament a causa del seu sistema confederal i de democràcia directa que ha restat al marge d'una UE que cada vegada més, per acció i pensament, recorda els vells imperis que, al llarg dels segles, tant de patiment han causat a Europa.

La creació d'una Europa unida va ser una excel·lent idea, pèssimament executada. Certament, la tradició continental de viure en conflictes bèl·lics permanents va causar massa tragèdies. Després d'aquesta mena de guerra dels trenta anys que els europeus vam viure al llarg del segle XX, era del tot necessari cercar un mecanisme de manteniment de la pau que pogués assegurar una certa prosperitat i convivència en un territori tan heterogeni. Una convergència política, fonamentada en l'harmonització d'interessos econòmics, va semblar una bona opció... mentre els europeus s'endinsaven en polítiques de benestar i igualtat social. Tanmateix, a partir del moment en què el neoliberalisme s'ha anat escolant com a dogma polític, en què les elits europees van decidir de trencar el consens socialdemòcrata, la UE ha marcat una involució política i social que ens ha portat a la impotència col·lectiva i depressió econòmica actual.

El Tractat de Maastricht, de 1992, amb un seguit de draconianes imposicions, marca aquest punt d'inflexió que ha transformat el somni europeu en malson. Posteriorment, la idea d'una unió monetària ha acabat forjant una Europa a dues velocitats. La renúncia dels estats a la seva sobirania ha acabat esdevenint un robatori a gran escala de la sobirania ciutadana, ja que als europeus no ens deixen decidir sobre el model polític o econòmic que anhelem. De fet, quan irlandesos, holandesos i francesos han respost negativament als tractats europeus, se'ls ha ignorat olímpicament. Quan algun candidat, cas de Syriza o Grillo, qüestiona el dogma neoliberal brussel·lès, la maquinària europea intervé desvergonyidament. Quan Berlín empeny a la misèria els mediterranis, cap òrgan comunitari mou cap dit. I malgrat una retòrica legalista, malgrat una elitista cultura jurídica, a l'hora de la veritat, i per interessos poc confessables, els criteris es flexibilitzen (per expandir-se vers l'antic bloc de l'est, per tancar les portes a Turquia o per acollir a la Unió Monetària estats sense els mínims requisits) mentre acaben essent lobbistes poderosos els que redacten les directives que els europeus ens hem de menjar amb patates. Unes directives, d'altra banda, que són les que impulsen el desmantellament de l'estat del benestar, la potenciació de les privatitzacions i la submissió de les butxaques dels ciutadans als banquers alemanys i els especuladors financers londinencs. El pitjor de tot és el paper d'una Alemanya que, un segle després del seu fracàs a l'hora d'intentar imposar la seva hegemonia continental via militar, ara l'està aconseguint via econòmica i burocràtica. En realitat, és l'esperit prussià que ha pres, des de la seva unificació, les regnes de les institucions europees, i el que dicta unes polítiques que afavoreixen els junkers contemporanis. I ja sabem què succeeix quan els alemanys intenten imposar la seva manera de viure: la catàstrofe humanitària és assegurada.

Tot plegat ens indica una veritat que ens ateny. De la mateixa manera que els suïssos, una fràgil i alhora sòlida nació que va ésser creada per protegir-se dels grans imperis que l'envoltaven, una futura independència de Catalunya hauria de considerar com a oportunitat deslliurar-se d'una Unió Europea que ha perdut atractiu per als europeus. Com els suïssos, partim d'una geopolítica desfavorable, d'una història convulsa i d'uns recursos naturals migrats, més enllà de la nostra voluntat de ser. Una independència catalana, a la suïssa, al marge de Madrid i Brussel·les, fonamentada en democràcia directa, estat del benestar i expulsió de polítiques neoliberals podria esdevenir la gran contribució catalana a Europa, perquè serviria per posar en evidència la deriva imperial de l'actual Unió. Perquè, de fet, malauradament, Europa ja fa temps que va deixar de ser solució per esdevenir problema.