El temps cura la indignació

Lord David Lea ha expli­cat aquesta set­mana en un arti­cle sor­pre­nent que l'assas­si­nat de Patrice Lumumba va ser obra de l'MI6 britànic. A Lumumba el van matar el gener del 1961 en el con­text de la difícil inde­pendència del país que avui ano­me­nem Zaire. L'antiga potència colo­nial, Bèlgica, va reconèixer fa anys la seua res­pon­sa­bi­li­tat moral en el cas, però a ningú no ens havia pas­sat pel cap mai que els britànics en foren els exe­cu­tors. Evi­dent­ment hom havia sos­pi­tat de la CIA, per la tendència esquer­rana del líder inde­pen­den­tista con­golès, que podia haver por­tat el segon país més gran d'Àfrica cap al bàndol soviètic. Però mai, que jo ho recorde, ningú no hi havia embo­li­cat el Regne Unit. I la veri­tat és que ara tant se val. Si el 1961 s'hagués sabut que Lumumba havia estat exe­cu­tat per l'MI6, la Gran Bre­ta­nya hau­ria d'haver fer front a una onada uni­ver­sal de pro­ble­mes, espe­ci­al­ment en les seues pròpies colònies afri­ca­nes. No es va saber, però, 52 anys després, una notícia que podria haver can­viat el curs de la història queda reduïda a l'atenció d'un grup de maniàtics com jo interes­sats en Àfrica, en la història o en totes dues coses. El temps, el pas del temps, és per això la millor cura a la indig­nació. Ho dic mala­ment: volia dir que és el millor recurs que es pot usar con­tra la indig­nació. I com més anys pas­sen, millor. Ho vam veure amb la guerra de l'Iraq amb una clare­dat meri­di­ana. Si Bush haguera reco­ne­gut quan tocava que es va inven­tar les pro­ves aque­lles de les supo­sa­des armes de des­trucció mas­siva sim­ple­ment la guerra no hau­ria tin­gut lloc. Ho sabem ara, però ja no passa res –a Bush, a Blair o a Aznar no els passa res–. La indig­nació sim­ple­ment deixa de ser útil amb el pas dels anys. I els con­go­le­sos ja s'apa­nya­ran amb els seus pro­ble­mes. O els ira­quians, que ja els van bom­bar­de­jar de gust gràcies a la men­tida. El pro­blema, el pro­blema real­ment gros, és saber qui­nes men­ti­des sem­blants i equi­pa­ra­bles estem patint avui. Quan­tes men­ti­des conei­xe­rem d'ací a 20, 30 o 40 anys, que ens hau­rien indig­nat avui i que ales­ho­res només seran arti­cles per a espe­ci­a­lis­tes i maniàtics. Com jo.