La columna
L'inconegut J.M. Corredor
Josep M. Corredor em visitava sovint, quasi cada cop que venia a Girona des del seu exili voluntari de Perpinyà. Li agradava de recordar-me que quan el van arrestar, l'any 1934, havia pogut sortir de la presó gràcies a una gestió del meu pare, llavors president de l'Associació de Premsa. Corredor (Girona, 1912-Perpinyà, 1981) em va venia a veure per portar-me articles que volia publicar a Presència. En els anys d'exili forçós, havia establert contactes amb personalitats de la talla de Thomas Mann i Albert Einstein, i sobretot amb els companys de desventura com ara Pompeu Fabra, Carles Riba, Josep Carner i Pau Casals. De la relació intensa amb aquest últim en naixeria el seu llibre més famós, Conversations avec Pablo Casals (París, 1954), un veritable best seller universal traduït a les principals llengües del món, editat successivament a Buenos Aires, Berna, Cracòvia, Londres, Tòquio, Bucarest, Haarlem, Praga, Nova York, Belgrad, Budapest, Moscou i, finalment, a Barcelona, el 1967.
Però Corredor era molt més que el conversador amb Pau Casals: era també el seu biògraf i el de Joan Maragall. Pedagog de formació, periodista de vocació i activista apassionat de la vida política, va esdevenir un dels assagistes catalans més notables i una de les veus més lúcides i potents de l'exili. Doctorat per la Universitat de Montpeller, traductor de les Nacions Unides a Ginebra, professor d'institut i d'universitat a Perpinyà, escriptor prolífic, articulista vehement i conferenciant polèmic, va ser saludat per Carles Riba com “un dels valors més positius i més alts de la seva generació”. Tots aquests mèrits, a casa nostra, no li van servir de res: ha estat, en els últims trenta anys, un dels escriptors més ignorats o oblidats de Catalunya. Només ara, en el centenari del naixement, la seva ciutat l'ha recordat amb reedicions, antologies, exposicions i un simposi universitari. Fins i tot l'eruditíssim Jordi Llovet el desconeixia. En elogiar l'excel·lent traducció al català que havia fet de Les Mots de Sartre, la va atribuir al crític d'art José Corredor Matheos. Degudament informat, el professor va rectificar i va salvar Josep M. Corredor de la desmemòria col·lectiva.
