L'endemà del dissabte

Fa poc, l'escrip­tor escocès Irvine Welsh va tui­te­jar: “El nou disc de Bowie és tan bo que tinc ganes de can­tar-lo dalt de l'autobús.” L'àlbum esmen­tat –The Next Day– va sor­tir al mer­cat al mes pas­sat, nou anys després d'un infart que gai­rebé va posar fi a la vida de David Bowie (en ple con­cert, a Ham­burg).

El dia que Bowie va fer 50 anys, avui en fa 16, un diari anglès –no recordo quin– va con­vi­dar dos crítics a donar-ne les seves opi­ni­ons con­tra­po­sa­des. Un d'ells creia que Bowie havia estat l'artista més cre­a­tiu, més pro­fund i més influ­ent en la història del rock; l'altre l'acu­sava de ser un xar­latà super­fi­cial i inco­he­rent les cançons del qual eren lliu­res de qual­se­vol con­tin­gut sig­ni­fi­cant. En lle­gir els seus rao­na­ments res­pec­tius, vaig aca­bar donant la raó a tots dos, ja que Bowie sem­pre m'ha sem­blat alhora immens i fals, sin­cer i pre­tensiós; i les seves cançons, de vega­des ino­bli­da­bles i de vega­des escrui­xi­do­ra­ment pres­cin­di­bles. El vaig veure al tren, l'any 74, en un vagó res­tau­rant que anava cap a París. Seia sol en una taula petita amb els cabells a l'estil de Dia­mond Dogs, sense cap neces­si­tat d'encon­gir-se una mica per cabre bé a l'espai reduït perquè ja era per­tor­ba­do­ra­ment prim. Anava amb tren perquè patia d'aviofòbia: no feia res, no deia res, no mirava res.

És un admi­ra­dor de Bing Crosby –amb qui va gra­var una cançó nada­lenca– i un imi­ta­dor del cro­o­ner anglès Ant­hony New­ley (només cal escol­tar What Kind of Fool Am I? d'aquest i tot seguit The Pret­ti­est Star de Bowie, per sen­tir-hi les sem­blan­ces). I com és sabut, al llarg de la seva car­rera ha adop­tat i adap­tat aspec­tes dife­rents de diver­sos gèneres: rock'n'roll, soul, funk, techno... The Next Day és un repàs de tot ple­gat, reforçat amb referències cons­tants a la mort (la pri­mera cançó fa: “el meu cos es podreix en un arbre buit/les bran­ques del qual fan ombra a la meva forca”). Ara bé, aquest àlbum no és pas cap cant de cigne, sinó més aviat una cele­bració nostàlgica de la seva obra, la qual, al seu torn, ens ha omplert tots els que l'hem escol­tat d'una nostàlgia tan insi­di­osa com indis­pen­sa­ble, pot­ser perquè la nostàlgia, en el fons, forma una part ínte­gra de tota la música d'aquest fill d'una uixer de cinema pos­si­ble­ment esqui­zofrènica que sem­pre li deia que mai no faria res de bo.