Mona esmicolada

Tros­sos, tros­sets, miques, molles, este­lles de xoco­lata damunt la taula, on les mones, les figu­res i els ous espe­ren el seu torn per ser empas­sats, com si fos­sin al cor­re­dor de la mort, el de la pena màxima. Dues for­ces com­ba­ten aquests dies les cases dels cata­lans, la de la cul­tura de l'apro­fi­ta­ment que mira de no llençar res del men­jar que entra a casa, sigui dolç, sigui salat; i la dels que ja pen­sen que a l'estiu ani­ran a la pis­cina, i no volen anar més enllà en les estric­tes lle­po­lies que marca el calen­dari. És clar que com que tot­hom apro­fita els dies de Pas­qua per fugir de les ruti­nes, hem arri­bat a per­dre el ritual d'anar a bus­car les mones a casa dels padrins quan toca: diu­menge de resur­recció, per men­jar-la l'endemà. I així veus des­fi­lar sane­fes, plo­mes i dolços pel davant i pel dar­rere de la data asse­nya­lada. És aquest des­fici en el qual vivim ins­tal·lats, que implica fer-nos ho tot a mida, valors inclo­sos. L'Espinàs savi sabe­rut, que rebutja l'eti­queta sociològica, ho recull en el magne i magnífic com­pendi de part de la seva obra de colum­nista: Una vida arti­cu­lada, que la vida sem­pre escriu, i que és el temps el que esborra.

Però és que ara som nosal­tres qui anem esbor­rant el temps, qui ens fem a mida el calen­dari. Ens men­gem el món. Ens men­gem la pilota de xoco­lata i la gallina pone­dora, fent sal­tar amb els dits com a pinça bé el fals cis­tell de vímet, bé el cuir que no es dis­pu­ta­ran mai ni Messi ni Puyol. Ho fem men­tre ens con­tem­pla un pollet de joguina, a qui amb prou fei­nes s'aguan­ten potes i bec. A punt de com­plir el somni de Cerdà, el de rura­lit­zar la ciu­tat, que acon­se­guim a base de sen­glars arri­bant al cen­tre a car­rera feta. En aquest desori de cos­tums i natura que faria refer l'Ama­des, hi ha coses que ens afer­ren a la nor­ma­li­tat. I és que prínceps, i prin­ce­ses, com bé recorda Cuyàs, estan tocats d'huma­ni­tat. És allò que hem sen­tit alguna vegada: el rei és molt nor­mal, o la infanta és molt nor­mal. No cal dir-ho, també ells sal­ven els tros­sos i les molles, i a vega­des tenen la temp­tació de que­dar-se el pastís sen­cer, ni que sigui fora del cos­tu­mari popu­lar.