Entretingudament

Esperant. No sabem ben bé què, però esperem. Catalunya espera. Sort que aquesta setmana el jutge Castro ens ha entretingut amb el sainet de la imputació de la infanta Cristina pels negocis creatius del seu marit. La monarquia, de fet, serveix per això, per distreure el personal. Per discutir si està en crisi, si la institució s'enfonsa, si entre la família reial no es poden veure els uns als altres, si té sentit una institució que no es regeix per principis democràtics, si el rei ha d'abdicar, si el que té sentit és una república...

Ho veuen? Això de la monarquia distreu tant que si no me n'adono a temps hauria acabat l'article dient les simplicitats i les banalitats que diem i sentim cada vegada que algun membre de la monarquia espanyola en fa alguna de les seves. I no parlaria del que volia parlar, que en realitat són les grans preguntes de la vida: Qui som? Què fem? On anem? De fet, ho podríem enllestir en un tres i no res: Som els de sempre. Fem com sempre. I anem en cercles. Però potser que ho desenvolupi una mica abans que llencin aquest article al foc de les banalitats.

Es deia que Catalunya és avui un país pendent d'una possible decisió a Europa sobre el que en diuen relaxament del dèficit imposat a l'Estat espanyol que hauria de repercutir en un possible relaxament del sostre de dèficit imposat pel govern espanyol a les comunitats autònomes. Aquesta concatenació de relaxaments és el millor que ens pot passar a curt termini com a país. Així estem. El pitjor és que aquesta espera duri gaire més. La Generalitat no té ni un euro i per això mareja la perdiu del pressupost, impossible de quadrar en les condicions actuals. I mentre el president Mas predica en el desert la força de la unió en una situació que qualifica –i és– d'emergència, els altres partits es dediquen al partidisme destructiu de sempre. El que els deia: els de sempre i fent el de sempre. Però en una cosa potser m'he equivocat: així, no anem en cercles, sinó seguint el rumb que ens marquen els que ens volen mal. I sóc tan malpensat, que fins i tot els entreteniments monàrquics em semblen part d'aquest joc pervers. Esperant. A l'escenari de l'autodestrucció. No tinguem pressa, pensen a Madrid. Només distraguem-los.