Bobby Sands

El meu pri­mer arti­cle va ser una crònica de la nit que Bobby Sands va morir. A Bel­fast la gent va eixir al car­rer. En mol­tes can­to­na­des ence­nien fogue­res i amb les tapes dels poals del fem feien una per­cussió vibrant, xocant-les amb fúria con­tra el terra. Un so que em van expli­car que era ances­tral i que retru­nyia amb ràbia, amb un odi indis­si­mu­la­ble con­tra els ocu­pants britànics, però espe­ci­al­ment con­tra Mar­ga­ret Thatc­her.

Bobby Sands, volun­tari de l'exèrcit repu­blicà, seria el pri­mer d'una llarga sèrie de mili­tants inde­pen­den­tis­tes que es van dei­xar morir a l'infame bloc H, dis­po­sats a no doble­gar la seua dig­ni­tat política a mans d'una nor­ma­tiva admi­nis­tra­tiva pen­sada per treure'ls cada gram de consciència. Envol­tada d'impres­si­o­nants ban­de­res negres, la mare del mili­tar irlandès expli­cava a tot­hom que se li acos­tava que el seu fill no havia estat doble­gat i que ella estava orgu­llosa de la seua valen­tia. A la dona, o la xicota, no n'estic segur, li bri­lla­ven els ulls mirant la llarga fila de per­so­nes que des­fi­la­ven per davant de sa casa por­tant tots ells els colors verd, blanc i taronja. No dub­tant la nació.

Parle de la nit del cinc de maig del 1981. Fa, per tant, prop de trenta-dos anys ja. Bel­fast i el nord d'Irlanda seguei­xen encara ocu­pa­des per la Gran Bre­ta­nya però l'esce­nari ha can­viat radi­cal­ment. El procés de pau està por­tant, a pas lent però segur, cap a la reu­ni­fi­cació de l'illa, una reu­ni­fi­cació que el govern britànic ja accepta com un dret democràtic que sim­ple­ment no pot atu­rar. Lon­dres ha entès que man­te­nir el nord d'Irlanda com un ter­ri­tori britànic és impos­si­ble si els seus habi­tants no ho volen ser.

Només espere que el cap de Mar­ga­ret Thatc­her haja estat clar el temps sufi­ci­ent per ado­nar-se que aque­lla seua intran­sigència final­ment no ha ser­vit per atu­rar la història. I vol­dria que en la seua entrada a l'infern s'hagen escol­tat encara els ecos de les tapes d'aquells poals que cri­da­ven els irlan­de­sos a plo­rar la mort del seus herois.