Bobby Sands

El meu primer article va ser una crònica de la nit que Bobby Sands va morir. A Belfast la gent va eixir al carrer. En moltes cantonades encenien fogueres i amb les tapes dels poals del fem feien una percussió vibrant, xocant-les amb fúria contra el terra. Un so que em van explicar que era ancestral i que retrunyia amb ràbia, amb un odi indissimulable contra els ocupants britànics, però especialment contra Margaret Thatcher.

Bobby Sands, voluntari de l'exèrcit republicà, seria el primer d'una llarga sèrie de militants independentistes que es van deixar morir a l'infame bloc H, disposats a no doblegar la seua dignitat política a mans d'una normativa administrativa pensada per treure'ls cada gram de consciència. Envoltada d'impressionants banderes negres, la mare del militar irlandès explicava a tothom que se li acostava que el seu fill no havia estat doblegat i que ella estava orgullosa de la seua valentia. A la dona, o la xicota, no n'estic segur, li brillaven els ulls mirant la llarga fila de persones que desfilaven per davant de sa casa portant tots ells els colors verd, blanc i taronja. No dubtant la nació.

Parle de la nit del cinc de maig del 1981. Fa, per tant, prop de trenta-dos anys ja. Belfast i el nord d'Irlanda segueixen encara ocupades per la Gran Bretanya però l'escenari ha canviat radicalment. El procés de pau està portant, a pas lent però segur, cap a la reunificació de l'illa, una reunificació que el govern britànic ja accepta com un dret democràtic que simplement no pot aturar. Londres ha entès que mantenir el nord d'Irlanda com un territori britànic és impossible si els seus habitants no ho volen ser.

Només espere que el cap de Margaret Thatcher haja estat clar el temps suficient per adonar-se que aquella seua intransigència finalment no ha servit per aturar la història. I voldria que en la seua entrada a l'infern s'hagen escoltat encara els ecos de les tapes d'aquells poals que cridaven els irlandesos a plorar la mort del seus herois.