Joan Vinyoli: univers

“Nu del tot en l'univers, /ara res no m'és advers”, diu Joan Vinyoli (Barcelona, 1914-1984), guru dels poetes dels 70 amb una vigència sideral avui dia. Sopar amb el poeta que sabia frenar el temps amb amor al llenguatge era tota una festa. I passejar-hi a hores petites. Vinyoli segueix Riba i Rilke, entén la poesia com una eina de realització espiritual. La seva és una poètica entre el romanticisme i el postsimbolisme: “Estalvia gemecs i fes més ample el mar.” Destria de l'experiència subjectiva unes veritats d'ordre còsmic, com la provisionalitat del món, la implacabilitat del pas del temps, la persistència del record, el desig inassolible, la felicitat passatgera o la permanència de l'art. Una poesia que és música i follia, concentració i constància, i que té grandària física (i no parlo de les gairebé vuit-centes pàgines de la seva Obra poètica completa) i que explora la solitud i la foscúria. En la seva escriptura, el poder de la imatge va més enllà de la mera reproducció de dades dels sentits. Vinyoli orientaleja i és un concupiscent caut: la dona, inaccessible i ingrata, es fa encara més aèria, més còsmica, més mare, tot i el seu arrelament en la terra i en la ment del poeta. El bé i el mal, el cel i la terra són elements del principi femení, a la manera dels diagrames maniqueus del segle III, útils per transmetre una doctrina (aquí, estètica) sobre la base divina-diabòlica de l'univers. La fusió de l'alba i la posta és possible gràcies al concepte poètic, universal i progressiu, de Vinyoli, el poeta de l'amor (frustrant en l'ordre domèstic i sublim en passional). El poeta estima per transcendir, i aquesta submissió –abans al vers d'amor, ara a l'amor en vers– el dispara a una esquinçada íntima, la desolació enllà de l'espai literari, el renaixement de joia i una varietat d'amors que alimenta. El seu Domini màgic és la millor orientació per penetrar el blau de la paraula, el secret, l'inversemblant, el regne sublunar: “No diré mai, no diré mai l'amor,/perquè l'amor no pot ser dit.”