Els qui insulten

Quan escric sobre un tema inde­pen­den­tista, no falla mai: una munió de gent em salta al coll i m'insulta amb una ferot­gia inu­si­tada. Em diuen que a tot­hom li passa el mateix, i que són sem­pre les matei­xes per­so­nes, ama­tents a totes les publi­ca­ci­ons, que tenen el gani­vet esmo­lat i que estan orga­nit­zats; no se sap del cert, però, si són pro­fes­si­o­nals o ama­teurs. Doncs bé, no he con­tes­tat mai cap d'aques­tes pro­vo­ca­ci­ons ni penso fer-ho en el futur. Penso que és el que volen, que la seva fina­li­tat és que la per­sona pro­vo­cada s'alteri, i, con­tes­tant, es posi a la seva mateixa altura. I això sí que no, car són tan pri­ma­ris i/o tenen uns com­ple­xos tan angoi­xats que els reco­ma­na­ria l'escola o el psi­quia­tre.

Una altra cosa és aquell que et fa obser­va­ci­ons sobre errors que has comès o que es mos­tra en des­a­cord amb les teves opi­ni­ons. D'aques­tes per­so­nes sem­pre aprenc coses i els agra­eixo que em lle­gei­xin. I final­ment els qui t'aplau­dei­xen; aquests, la veri­tat, recon­for­ten el cor.

En aquest mateix qua­dre clínic s'inse­reix la recap­tació (amb diners i esforços ímpro­bes) de pares que vul­guin exi­gir l'escola en cas­tellà per als seus fills. Fins ara no pas­sa­ven d'anècdota: cadascú fa el ridícul com li rota. Però els tri­bu­nals s'han posat al cos­tat dels mino­ri­taríssims pares (i, per cert, em diuen que, en alguns casos, els fills estan pre­o­cu­pats perquè ells sí que volen la mateixa esco­la­rit­zació dels seus com­panys, i que sí que volen ser cata­lans i no uns eterns immi­grants), i, amb una velo­ci­tat que ni l'acce­le­ra­dor de partícules, les auto­ri­tats espa­nyo­les han excla­mat que, pri­mer, tot­hom ha d'obeir la justícia (excepte la colla de delinqüents que han apro­fi­tat el poder per enri­quir-se, oi?), i segon, que els ciu­ta­dans han de tenir tots els matei­xos drets. Obvien, no cal dir-ho, que jo no tinc els matei­xos drets lingüístics que un senyor de la noble ciu­tat de Valla­do­lid, per exem­ple, i que m'he pas­sat la vida jus­ti­fi­cant la llen­gua que faig ser­vir i lle­gint els pros­pec­tes dels medi­ca­ments en llen­gua altra, més els doblat­ges de pel·lícules, més el Pre­mio Cer­van­tes i tan­tes altres coses.

I és que estem asset­jats, sense sor­tida. Mar­xem, doncs.