Els qui insulten

Quan escric sobre un tema independentista, no falla mai: una munió de gent em salta al coll i m'insulta amb una ferotgia inusitada. Em diuen que a tothom li passa el mateix, i que són sempre les mateixes persones, amatents a totes les publicacions, que tenen el ganivet esmolat i que estan organitzats; no se sap del cert, però, si són professionals o amateurs. Doncs bé, no he contestat mai cap d'aquestes provocacions ni penso fer-ho en el futur. Penso que és el que volen, que la seva finalitat és que la persona provocada s'alteri, i, contestant, es posi a la seva mateixa altura. I això sí que no, car són tan primaris i/o tenen uns complexos tan angoixats que els recomanaria l'escola o el psiquiatre.

Una altra cosa és aquell que et fa observacions sobre errors que has comès o que es mostra en desacord amb les teves opinions. D'aquestes persones sempre aprenc coses i els agraeixo que em llegeixin. I finalment els qui t'aplaudeixen; aquests, la veritat, reconforten el cor.

En aquest mateix quadre clínic s'insereix la recaptació (amb diners i esforços ímprobes) de pares que vulguin exigir l'escola en castellà per als seus fills. Fins ara no passaven d'anècdota: cadascú fa el ridícul com li rota. Però els tribunals s'han posat al costat dels minoritaríssims pares (i, per cert, em diuen que, en alguns casos, els fills estan preocupats perquè ells sí que volen la mateixa escolarització dels seus companys, i que sí que volen ser catalans i no uns eterns immigrants), i, amb una velocitat que ni l'accelerador de partícules, les autoritats espanyoles han exclamat que, primer, tothom ha d'obeir la justícia (excepte la colla de delinqüents que han aprofitat el poder per enriquir-se, oi?), i segon, que els ciutadans han de tenir tots els mateixos drets. Obvien, no cal dir-ho, que jo no tinc els mateixos drets lingüístics que un senyor de la noble ciutat de Valladolid, per exemple, i que m'he passat la vida justificant la llengua que faig servir i llegint els prospectes dels medicaments en llengua altra, més els doblatges de pel·lícules, més el Premio Cervantes i tantes altres coses.

I és que estem assetjats, sense sortida. Marxem, doncs.