I ARA QUÈ, URBANITA?
El talent de Lluís Pasqual
No tot són males notícies. Enmig de les queixes justes sobre les retallades, també es poden treure aspectes positius sobre la possibilitat de canvi de tendències. La nostra cultura ho necessitava, però ha viscut amb massa dependència de les subvencions. Quan els diners han desaparegut, el pànic s'ha convertit en el protagonista. Caldria, però, fer una mica d'autocrítica i valorar la ingent quantitat de productes de qualitat ínfima, als quals s'ha donat suport.
Del teatre català dels últims anys es podrien dir moltes coses. L'he seguit i confesso que hi ha hagut coses destacables, però també grans badalls. M'he avorrit i, fins i tot, dormit en més d'una ocasió. S'han fet adaptacions de clàssics, com les últimes de Shakespeare, de jutjat de guàrdia, però a tothom li semblava tan bé. Per molts d'aquests motius, les dues últimes obres dirigides per Lluís Pasqual m'han fet recuperat l'esperança. A començament d'any, l'adaptació de Blackbird, amb uns magistrals Bea Segura i Jordi Bosch, em va agradar tant que la vaig anar a veure tres vegades. Aquesta setmana acaba d'estrenar Els feréstecs, una molt divertida sàtira de Carlo Goldoni. L'obra vuitcentista del dramaturg venecià tenia molts punts de contacte amb els carques del nostre país de la mateixa època.
Van passar els noranta minuts i ni ens vam adonar. El grup d'actors ballaven pels escenaris, aprofitant una tribuna giratòria, que feia els espectadors alternar les quatre parets del Lliure de Montjuïc. Quan es parla de crisi, també caldria argumentar que la pitjor crisi seria perdre el talent de creadors com Lluís Pasqual, una garantia i un valor segur. Ha assumit el Lliure, però l'ha rellançat a través dels seus coneixements i caràcter. I el caràcter de l'home és el seu destí.