El factor humà

Els poders fàctics de Cata­lu­nya, poders de debò, dels qui no pas­sen per les urnes però mouen les peces i con­tro­len els fils, han dit que la inde­pendència no interessa i s'han posat a la feina. Són cata­lans, però ja els agra­den les coses tal com estan. Vostès i jo, lec­tors, que som uns inge­nus, sor­tim al car­rer, fem vole­iar senye­res, xer­rem per inter­net, escri­vim arti­cles i obrim debats. El poder de debò no debat res: exe­cuta. I quan això passa cauen vol­ves de neu negra que ho cobrei­xen tot, a vostès i a mi inclo­sos. Se'ns han posat sobre les espat­lles una immensa ban­dada de corbs amb els becs afi­lats. I vostès i jo pen­gem la senyera al balcó i cri­dem lli­ber­tat, mirant de reüll la llengüeta ver­me­lla dels corbs, que sem­bla fer-nos baba­ro­tes.

I el poder democràtic, el poder polític, el que vostès i jo hem votat? Crec que estan espan­tats. Admiro, per la seva intel·ligència i la seva capa­ci­tat, Oriol Jun­que­ras, però ara està nerviós, crida més. De segur que ha vist de prop els ullets negres, com boto­nets d'agu­lles de cap, dels corbs que arros­sega a sobre. I Mas, que aguanta el ròssec dels històrics de Con­vergència i el llast d'Unió, però que, per uns moments, ens va mirar als ulls, a nosal­tres, els inge­nus, i hi va creure. Però ara fa fra­ses llar­gues i ambigües; la seva ambigüitat s'ha tras­lla­dat al seus con­se­llers, que diuen coses con­tra­dictòries, però no es bara­llen: són el reflex dels dub­tes del pre­si­dent.

El poder fàctic ha dit prou. I tan­ma­teix... Tan­ma­teix hi ha un ele­ment que no con­trola el poder, des del feu­da­lisme fins avui, pas­sant per l'abso­lu­tisme i les dic­ta­du­res: el fac­tor humà. És a dir, vostès i jo, els inge­nus, els qui cre­iem que la lli­ber­tat és un dret i que, com a tal, ens serà con­ce­dida. El fac­tor humà va des­mun­tar la Inqui­sició i el ser­vei mili­tar obli­ga­tori; el fac­tor humà va donar el vot a les dones, vícti­mes de rio­tes i d'escarni. A la guerra inci­vil espa­nyola, un imbècil va orde­nar matar García Lorca (“por poeta i encima maricón”); tot i gua­nyar, el fran­quisme va per­dre el pres­tigi arreu del món, amb excepció de Tru­ji­llo i el som­riure con­ge­lat d'Eisen­hower. El fac­tor humà és incon­tro­la­ble. I és de vostès i meu, lec­tors.