Això és massa fàcil

Ja conei­xen la història. El dia de Sant Jordi algú va aga­far el con­trol del compte de Twit­ter d'Asso­ci­a­ted Press, la gran agència de notícies nord-ame­ri­cana. Hi va acce­dir i va enviar una sola piu­lada: “Dues explo­si­ons a la Casa Blanca. Barak Obama, ferit.” La notícia era falsa, però el fet que fos envi­ada des del Twit­ter d'una de les prin­ci­pals ins­ti­tu­ci­ons periodísti­ques dels EUA va des­en­ca­de­nar el pànic. Lite­ral­ment. A causa d'aquesta piu­lada, el Dow Jones va caure 143 punts, una autèntica bar­ba­ri­tat, en un minut. Ho reca­pi­tule això: els EUA van estar a punt del caos econòmic i polític per causa d'una piu­lada falsa. L'epi­sodi il·lus­tra per si sol els pro­ble­mes del món con­tem­po­rani; dels quals el de la velo­ci­tat és el prin­ci­pal, com no es cansa de pro­cla­mar Paul Viri­lio. Al cos­tat de la velo­ci­tat, però, segu­ra­ment hauríem d'anar situ­ant també la faci­li­tat amb la qual es poden acon­se­guir les coses. Diuen, jo no ho sé, que els autors de la piu­lada falsa són siri­ans. Ima­gi­nem que és cert. Si ho és ho han tin­gut ben fàcil per posar en la picota la pri­mera potència mun­dial. Massa fàcil. Fa dècades, d'això se'n va quei­xar el gene­ral De Gau­lle en una anècdota famosa. El polèmic cap de l'Estat francès va obser­var en una con­ferència inter­na­ci­o­nal que no tenia gaire sen­tit que des­truir el món fos tan fàcil. Va invo­car Juli Cèsar i Àtila. Hit­ler fins i tot, i va recor­dar que per des­truir un país, i no cal dir el món, eren neces­sa­ris uns esforços enor­mes, des­co­mu­nals, por­tats a terme lite­ral­ment per mili­ons de per­so­nes coor­di­na­des en això que els humans hem con­vin­gut a dir-ne guerra. “I ara tot és tan sen­zill com prémer un botó!”, es va excla­mar el vell gene­ral després de reconèixer que no ente­nia com era pos­si­ble fer tant de mal amb tan poc esforç. És el món que tenim i pos­si­ble­ment en el món que tin­drem aques­tes coses seran no només habi­tu­als, sinó encara més habi­tu­als que ara. És pos­si­ble que ens hi acos­tu­mem o fins i tot que tro­bem la manera de con­viure-hi. Però des de la meua edat con­fesse que la cosa em comença a fer un cert ver­ti­gen.