Pagar impostos

En una bona anàlisi com­pa­ra­tiva feta a prin­ci­pis d'aquesta set­mana en aquest diari, el peri­o­dista Albert Segura cons­ta­tava que els cata­lans, ep, els que encara tenim la for­tuna de poder tre­ba­llar per compte propi o d'altri, dels dotze mesos que té un any ens en pas­sem cinc i mig pen­cant única­ment per satis­fer els impos­tos que ens exi­gei­xen com a con­tri­bu­ents. Una càrrega fis­cal que pot arri­bar al 56% i que només és com­pa­ra­ble a les de Suècia o Dina­marca, molt per sobre de la mit­jana euro­pea, del 38%.

Ser­vida així en calent, la dada pot resul­tar esfereïdora, injusta. Un excés recap­ta­tori. Això no obs­tant, poder pagar molts impos­tos d'entrada no és una mala notícia, perquè és senyal que es gua­nyen diners. Con­tri­buir al fisc no agrada a ningú perquè en el fons no ens refiem del fisc, però hauríem de con­ve­nir que els diners públics no plo­uen pas del cel i que, per tant, són neces­sa­ris per garan­tir aque­lla màxima reco­ma­na­ble que tot­hom ha d'apor­tar segons les seves pos­si­bi­li­tats per tal que tot­hom pugui rebre segons les seves neces­si­tats. El pro­blema de la pressió fis­cal no és pas que obli­gui a pagar molt, sinó cons­ta­tar que els tri­buts ens els ges­ti­o­nen mala­ment, que no gra­ven a qui més té, sinó a qui està atra­pat per una nòmina, i a més no aca­ben retor­nant amb ser­veis de qua­li­tat (us faria res pagar com un suec si rebéssiu les pres­ta­ci­ons d'un suec?) o, direc­ta­ment, com passa a Cata­lu­nya, no retor­nen de cap manera perquè no ens els recap­ten, sinó que ens els con­fis­quen. Ens podem quei­xar poc. Si paguem els tri­buts a Espa­nya és perquè, de moment, no ens deci­dim a deci­dir.