Somni etern

No voldríem que s'acabés mai el somni dels ger­mans Roca. Un somni com­par­tit des de l'emoció sin­cera, allu­nyada d'arti­fi­cis emba­fa­dors. Amb admi­ració i res­pecte purs, davant dels gegants dels fogons. Poques notícies com la que han pro­ta­go­nit­zat aquesta set­mana ens han donat la dosi d'eufòria que neces­si­tem els cata­lans per aixe­car el cap. Massa aco­tat que el tenim amb aquesta angoixa de dèficits, aturs i tra­ves cons­tants. Fins i tot amb el menys­te­ni­ment cap a la nos­tra llen­gua d'empre­ses que s'ali­men­ten d'aquest mer­cat.

La tria del res­tau­rant El Celler de Can Roca de Girona com el millor del món, segons la revista Res­tau­rant Maga­zine, ha estat d'un impacte emo­ci­o­nal, pot­ser fins i tot per damunt del de la ter­cera estre­lla Mic­he­lin. Vivim enqua­drats en les llis­tes i els rànquings, i és clar que El Celler de Can Roca no neces­sita que l'edi­tor d'una revista, o d'una guia, pon­ti­fi­qui que és el millor, perquè fa molts anys que el Joan, el Josep i el Jordi fan la millor cuina del país, i del món. La sere­ni­tat, visió i savi­esa dels ger­mans Roca els fa dir que això és efímer, i que cal apro­fi­tar-ho en bene­fici de la cuina, de la gas­tro­no­mia cata­lana, en bene­fici de Cata­lu­nya.

La for­ta­lesa d'una cuina here­tada, apro­fun­dida, rein­ven­tada, com la dels Roca, és tot menys efímera. De fet l'emoció que s'expe­ri­menta davant d'un dels seus plats és ins­tantània, des­a­pa­reix al men­jar, però al mateix temps es queda cla­vada en el gust, en la memòria per­so­nal. Encara se'm remou la consciència de la pri­mera vegada que hi vaig anar. Aquesta habi­li­tat de remoure un intan­gi­ble com l'emoció, el pai­satge, el gust, el sen­ti­ment a taula, a la copa, i cons­truir un menú, una experiència sen­so­rial única, que alhora es mul­ti­plica gràcies als reco­nei­xe­ments, estre­lles, pre­mis, i difusió arreu del món. I fet des del lle­gat dels pares, de la cuina de la mare, que segueix tre­ba­llant com el pri­mer dia. Orígens i futur, talent, esforç i per­sistència. Pot­ser cal­dria desit­jar que aquesta excel·lència s'estengués cap a la cuina del dia dia. Però dei­xem-ho estar. Cele­brem el cep­tre.

Neces­si­tem notícies posi­ti­ves com la
d'El Celler que ens per­me­tin recor­dar que aquesta és una terra que dóna genis.