Etiquetes i vendes

Déu n'hi do del rebombori generat aquest Sant Jordi sobre les subcatalogacions d'autors a la gran fira de la plaça del poble! L'esquema, simplificat i potser simple, de posar un autor cap a la banda dels mediàtics i, a l'altra banda entaforar-hi la resta d'autors de ficció i els de no-ficció per força havia d'alçar polseguera. Ignoro per què aquest any hem descansat una mica dels índexs basats en Literatura en majúscula i literatura de gènere --és a dir, de subgènere, un producte de no-res, classificat en un apartheid i encara gràcies.

La mena d'obsessió que els humans arrosseguem per a introduir en capsetes tota mena de productes va més enllà de l'objecte tangible i s'estén cap al món dels productes artístics, tan difícils de mesurar. Fer-ho pot dur a grans errors, no tan sols de catàleg sinó de valoració. I sovint porta a un engany. Perquè, els profans no sabem exactament quins paràmetres objectius s'utilitzen per a les classificacions, generalment gratuïtes, i sobretot no sabem els recòndits impulsos que les mouen.

Per Sant Jordi 2013, ha tocat als mediàtics la classificació acompanyada de l' estigma, “ven molt perquè és mediàtic”. I s'ha confós persona i obra. I és que aquesta mena de monstres que signen llibres durant tots els minuts del dia, pensen que un aital fenomen passarà sense punició? Jo, mirin, aquest any he gaudit de l'espectacle, tipa com estic de les catalogacions que remeten a l'infern dels maleïts els autors literaris anomenats “de gènere”, sobretot si el gènere és una etiqueta que diu “novel·la històrica”, ja m'entenen, tant que algú gosa dir que el gènere s' esfumarà com la boira sota el sol –com tot i tothom, és clar.

Per això cal ponderar aquelles persones que, carregant-se de raons, gosen elogiar públicament algun d'aquests “subproductes” de la literatura actual. Potser han entès que la literatura és literatura per altres raons alienes a les frívoles categoritzacions, ja que, posats a catalogar, podríem dividir i dividir i subdividir tant, que al final ens quedaria només el pinyol a la mà --que, ja em diran què tenen en comú best-sellers “històrics” com Victus, Senyoria, La catedral del mar. Res de res. I El nom de la rosa, té alguna cosa a veure amb les Memòries d'Adrià (històrica? filosòfica?). Venen molt una colla d'autors de l'anomenada novel·la històrica. Potser és això el que tenen en comú. Deixo per un altre dia què vol dir “vendre molt” a casa nostra, i si venen més els autors que escriuen en llengua catalana o els autors “traduïts” al català.

Aquest any, com deia, els mediàtics han sofert el pes de les etiquetes, sense consideració de la diferència entre “obra narrativa” i vida del narrador i sense consideració de la qualitat o no-qualitat de la seva literatura. L'endemà de Sant Jordi, no es pot parlar de “qualitat”, o potser mai. I les classificacions que es fan als mitjans no tenen res a veure amb les valoracions més precises. I és lògic, no creuen? El camí de la “qualitat” o “no-qualitat” de l'art, a part de ser embardissat, acondueix sempre a una pregunta: existeix la “qualitat” objectiva en un món tan eteri com el de la creació literària?

Qualsevol lector crític sap que, tant si una obra és escrita per un mediàtic o si una obra és o no “de gènere”, al fons de la nostra ment alguna cosa ens diu “això és bo, això no ho és”, però la ment humana és molt tramposa. Ara mateix, el senyor Irving ha declarat als quatre vents que el senyor Hemingway és “el major frau de la història com a escriptor i com a home”. Una trampa, oi? I, parlant de declaracions, cal esmentar la d'Ildefonso Falcones un dia d'aquests, en una entrevista a la televisió, quan deia amb ironia que a Catalunya el consideren dolent, és a dir, que la seva obra no té “qualitat”. Em permeto esmentar-lo perquè ho va dir així, públicament, a la televisió catalana. Vostès saben què ha arribat a vendre aquest senyor en les seves edicions en llengua castellana, catalana i la resta? Pot ser, un milió d'exemplars? Algun mitjà de comunicació va dir-ho. Saben què vol dir vendre un milió d'exemplars? Comptin, comptin... A mi no em queda res més que enviar-li la més sincera enhorabona, que de literatura n'hi ha d'haver per a tots els gustos, i sembla que els gustos de “la gent que llegeix” –una minoria del país– van per aquí. No cal que els digui que m'estic rosegant les ungles, morta d'enveja! –tanta que em vénen ganes de dir, uf!, deu ser dolent!