Mentir, o ser calvinista

Tot l'afer Tor­ra­madé ha arri­bat a uns nivells que qual­se­vol obser­va­dor ha de qua­li­fi­car com a mínim d'esperpèntics. El punt de par­tida de tot ple­gat és el sopar dels des­propòsits –que es va cele­brar a Girona el 8 de novem­bre de l'any pas­sat en l'inici de la cam­pa­nya elec­to­ral–, on, segons tots els comen­sals, a excepció de la denun­ci­ant, no va pas­sar res, ni ningú va veure ni va escol­tar res que pugui ser matèria delic­tiva. Almenys això és el que van sig­nar en un docu­ment i van expli­car davant el jutge. Una altra cosa són els comen­ta­ris i rumors infor­mals. Per una altra banda, la denun­ci­ant Minerva Ama­dor i altres actors, que no eren al famós sopar, asse­gu­ren en seu judi­cial que aque­lla nit van pas­sar coses gros­ses. Jo no sé a qui m'haig de creure, perquè el que queda clar és que en tot aquest afer hi ha algú que no diu la veri­tat. Quan veus històries com aquesta, que esquit­xen ins­ti­tu­ci­ons democràtiques, vol­dries viure en una regió de cul­tura cal­vi­nista, on la men­tida és seve­ra­ment cas­ti­gada per la soci­e­tat, i no en un país d'influència catòlica, on men­tir no és cap escàndol, perquè ens han edu­cat en la idea que amb la con­fessió i amb una petita penitència se'ns per­do­nen totes les fal­tes.