Mentir, o ser calvinista

Tot l'afer Torramadé ha arribat a uns nivells que qualsevol observador ha de qualificar com a mínim d'esperpèntics. El punt de partida de tot plegat és el sopar dels despropòsits –que es va celebrar a Girona el 8 de novembre de l'any passat en l'inici de la campanya electoral–, on, segons tots els comensals, a excepció de la denunciant, no va passar res, ni ningú va veure ni va escoltar res que pugui ser matèria delictiva. Almenys això és el que van signar en un document i van explicar davant el jutge. Una altra cosa són els comentaris i rumors informals. Per una altra banda, la denunciant Minerva Amador i altres actors, que no eren al famós sopar, asseguren en seu judicial que aquella nit van passar coses grosses. Jo no sé a qui m'haig de creure, perquè el que queda clar és que en tot aquest afer hi ha algú que no diu la veritat. Quan veus històries com aquesta, que esquitxen institucions democràtiques, voldries viure en una regió de cultura calvinista, on la mentida és severament castigada per la societat, i no en un país d'influència catòlica, on mentir no és cap escàndol, perquè ens han educat en la idea que amb la confessió i amb una petita penitència se'ns perdonen totes les faltes.