Hola, món!

El repor­tatge de Dolors Genovès emès per TV3 dimarts és, segu­ra­ment, un dels exer­ci­cis més interes­sants –fets per un públic majo­ri­tari– de com pot ser el procés d'inde­pendència de Cata­lu­nya des d'un punt de vista seriós i refle­xiu. No vull dir que a través dels meca­nis­mes apun­tats en el repor­tatge, automàtica­ment, Cata­lu­nya es con­ver­teixi en un estat inde­pen­dent ni –tam­poc– no dono per des­comp­tat que la majo­ria de cata­lans hi votes­sin a favor en un even­tual referèndum. Però sí que hi ha un ele­ment cab­dal que cal rei­vin­di­car: la raci­o­na­lit­zació del procés, des­dra­ma­tit­zar el xoc amb Espa­nya i, a la vegada, ado­nar-nos que no és només a través dels meca­nis­mes de la lega­li­tat ins­ti­tu­ci­o­nal que es cons­tru­eix un estat. Això és impres­cin­di­ble, evi­dent­ment. Però no és l'única con­dició necessària. Fixem-nos en el món que ens envolta per ado­nar-nos-en. Aquesta set­mana hem vist, per exem­ple, que Goo­gle accep­tava de facto Pales­tina entre les seves edi­ci­ons digi­tals naci­o­nals. O que els kurds –la nació sense estat més gran del món– arri­ba­ven a un acord amb Tur­quia per al seu reco­nei­xe­ment. O hem sabut, també, que per pri­mera vegada l'any pas­sat Cata­lu­nya va expor­tar més a escala inter­na­ci­o­nal que a Espa­nya –un 54% de les expor­ta­ci­ons cata­la­nes es van fer fora d'Espa­nya–. La glo­ba­lit­zació ha tin­gut, com a pri­mer efecte, una fle­xi­bi­lit­zació del sen­tit de les fron­te­res. Van molt equi­vo­cats els que es pen­sen que l'eco­no­mia s'esti­mula només a cops de BOE, o que el reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal d'una nació com Cata­lu­nya l'ha d'apro­var un Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal. L'acció exte­rior del govern català inclou cul­ti­var els inter­lo­cu­tors ins­ti­tu­ci­o­nals a l'estran­ger. Però també –i segu­ra­ment aquí és on es podran reco­llir els pri­mers èxits– a través del con­tacte amb la soci­e­tat civil dels països que un dia hau­ran de reconèixer Cata­lu­nya com a nou estat.

Tei­xir com­pli­ci­tats al món és impres­cin­di­ble. No només per acon­se­guir la inde­pendència, sinó per sobre­viure fins i tot com a comu­ni­tat autònoma en una eco­no­mia cada cop més inter­con­nec­tada. Cata­lu­nya està ben situ­ada en aquest aspecte: com­prem molt de l'exte­rior, però també venem. Tenim capa­ci­tat d'atracció turística i comer­cial. I també podem ser bons cli­ents. A França –el cas que conec més bé– li hem d'ofe­rir la pos­si­bi­li­tat de ven­dre'ns l'aigua i l'elec­tri­ci­tat que ens falta, i fins i tot d'entrar en la gestió de les nos­tres xar­xes fer­roviàries. De fet, els con­tac­tes estan fets amb EDF i amb l'SNCF perquè algun dia puguin aspi­rar a ges­ti­o­nar els trens de Roda­lies de l'entorn de Bar­ce­lona.

“Hola, Europa!” Sí, però també “Hola, món!” Perquè ens reco­ne­guin, el més impor­tant és ser. Ser, amb totes les con­seqüències –i tots els nos­tres atrac­tius–: tenim bons hos­pi­tals, bons labo­ra­to­ris –menys dels que voldríem–, un sis­tema de mit­jans de comu­ni­cació atrac­tiu i amb un alt nivell de debat –o és que a gai­res llocs del món una tele­visió líder d'audiència pot eme­tre en hora punta docu­men­tals del nivell dels que pro­grama TV3?–. Tenim uni­ver­si­tats i esco­les de negoci reco­ne­gu­des arreu. Tenim capa­ci­tat de cre­ació artística. I un espe­rit de tolerància bàsic per poder fer front als rep­tes de la glo­ba­lit­zació. Amb tot això, la resta és secun­dari. Només ens falta ser tos­suts. No dei­xar-nos vèncer. Man­te­nir viva la flama de la soci­e­tat civil men­tre duri el procés polític. Si nosal­tres ens reco­nei­xem com a nació a nosal­tres matei­xos, la resta del món també ho farà. Només és qüestió de temps.