Opinió

L'estat del discurs

Tot fa la impressió com si estiguéssim ja en precampanya pel referèndum
del sí o del no

Cada dia es fa més evi­dent a la superfície de la “pell de brau” que la gran bata­lla a favor i en con­tra de la inde­pendència de Cata­lu­nya és ara el con­trol del dis­curs públic. Els fronts de la con­fron­tació no s'ubi­quen encara en els llocs clàssics de la política. Els esce­na­ris polítics pròpia­ment dits –par­la­ments, governs, par­tits, elec­ci­ons, referèndums– estan en espera, con­tem­plant les evo­lu­ci­ons de la cava­lle­ria lleu­gera d'un i altre bàndol.

En aquesta tran­sició, crec que ja hi ha dues bata­lles gua­nya­des per a la causa cata­lana. Pri­mera, la d'haver situat a l'agenda pública i mediàtica, interna i inter­na­ci­o­nal, el pro­jecte d'un nou estat euro­peu, Cata­lu­nya. Segona, la de con­so­li­dar la defi­nició de la dis­jun­tiva: o inde­pendència o unió amb el regne d'Espa­nya. No hi ha més alter­na­tiva. L'ads­cripció a una de les dues és la via impres­cin­di­ble per pos­si­bi­li­tar una res­posta política i democràtica.

La ter­cera i prin­ci­pal bata­lla sem­bla situar-se ara en el con­trol de les fonts i del sen­tit del dis­curs públic domi­nant. Els fronts pro­duc­tors de dis­curs a favor o en con­tra de la inde­pendència de Cata­lu­nya són desi­guals. Fins fa poc, men­tre els cen­tres de poder de l'Estat gene­ra­ven estratègies con­ver­gents de descrèdit i de guerra bruta, el gruix de la vin­di­cació naci­o­nal cata­lana era sos­tin­guda fona­men­tal­ment pels movi­ments popu­lars i algun par­tit. Des de l'Onze de Setem­bre i les elec­ci­ons del 25-N, la pro­ducció de dis­curs favo­ra­ble a la inde­pendència de Cata­lu­nya va emer­gint arreu: és con­versa habi­tual, és objecte de tertúlia mediàtica, és pro­clama rei­te­rada dels polítics i les elits.

Tot fa la impressió com si estiguéssim ja en pre­cam­pa­nya pel referèndum del sí o del no. Els grans par­tits espa­nyols ho inten­ten dis­si­mu­lar. Per exem­ple, el dimarts, el PP, el PSOE i UPyD tom­ba­ven al Congrés la moció d'ERC i CiU per inves­ti­gar la guerra bruta con­tra el procés sobi­ra­nista: l'havien de negar, és clar, perquè ningú del govern s'ha res­pon­sa­bi­lit­zat dels infor­mes fal­sos de la UDEF. És obvi que aquesta negació o la mateixa guerra bruta són eines dels apa­rells de l'Estat per crear dis­curs públic, afa­vo­rint deter­mi­nats cli­mes d'opinió con­tra­ris al pro­jecte català.

Algú estu­diarà amb pre­cisió l'evo­lució del dis­curs espa­nyo­lista davant del repte de la inde­pendència de Cata­lu­nya. A títol d'hipòtesi gene­ral, sug­ge­reixo d'enten­dre l'evo­lució recent del dis­curs naci­o­na­lista espa­nyol en sis eta­pes i en dues ver­si­ons pre­do­mi­nants: la pròpia de la dreta i del que s'ha ano­me­nat la “casta extrac­tiva” (govern del PP, gran banca, patro­nals, “caverna mediàtica”, etc.) i la més pròpia de l'esquerra o “pro­gresía española”. Les fases de la reacció de la dreta podrien resu­mir-se en aques­tes sis: 1) mofa, sorna, sar­casme; 2) dis­curs de la por; 3) des­qua­li­fi­cació dels líders cata­la­nis­tes; 4) apel·lació a la divisió social cata­lana; 5) intent de divisió del sobi­ra­nisme, i 6) reducció del clam inde­pen­den­tista a la lega­li­tat de la con­sulta.

El dis­curs de l'esquerra espa­nyola no ha variat subs­tan­ci­al­ment, i a més ha exa­cer­bat el debat públic apel·lant amb mala fe a con­nivències entre el nazisme i el movi­ment català d'eman­ci­pació. El dis­curs del PSOE ha seguit pràcti­ca­ment les matei­xes fases de la dreta, almenys des de la fase 3). Pot­ser les dues pri­me­res es podrien pre­ci­sar millor qua­li­fi­cant-les així: 1) per­ple­xi­tat i des­con­cert, i 2) silenci, inhi­bició i sub­or­di­nació a la dreta.

A l'altra banda, el dis­curs del sobi­ra­nisme ha de con­tra­res­tar tots aquests paranys retòrics i sofístics del naci­o­na­lisme espa­nyol. Ho va fent com pot, amb més o menys encert. Al meu parer, el dis­curs públic sobi­ra­nista s'ha de cen­trar ara a con­tra­res­tar les tres últi­mes fases de l'ofen­siva espa­nyo­lista. És a dir: ple suport als prin­ci­pals líders de la tran­sició naci­o­nal, rebuig fron­tal als argu­ments de la divisió social i cen­trar el dis­curs en l'objec­tiu estratègic final, la bon­dat de la inde­pendència.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.