L'estat del discurs
del sí o del no
Cada dia es fa més evident a la superfície de la “pell de brau” que la gran batalla a favor i en contra de la independència de Catalunya és ara el control del discurs públic. Els fronts de la confrontació no s'ubiquen encara en els llocs clàssics de la política. Els escenaris polítics pròpiament dits –parlaments, governs, partits, eleccions, referèndums– estan en espera, contemplant les evolucions de la cavalleria lleugera d'un i altre bàndol.
En aquesta transició, crec que ja hi ha dues batalles guanyades per a la causa catalana. Primera, la d'haver situat a l'agenda pública i mediàtica, interna i internacional, el projecte d'un nou estat europeu, Catalunya. Segona, la de consolidar la definició de la disjuntiva: o independència o unió amb el regne d'Espanya. No hi ha més alternativa. L'adscripció a una de les dues és la via imprescindible per possibilitar una resposta política i democràtica.
La tercera i principal batalla sembla situar-se ara en el control de les fonts i del sentit del discurs públic dominant. Els fronts productors de discurs a favor o en contra de la independència de Catalunya són desiguals. Fins fa poc, mentre els centres de poder de l'Estat generaven estratègies convergents de descrèdit i de guerra bruta, el gruix de la vindicació nacional catalana era sostinguda fonamentalment pels moviments populars i algun partit. Des de l'Onze de Setembre i les eleccions del 25-N, la producció de discurs favorable a la independència de Catalunya va emergint arreu: és conversa habitual, és objecte de tertúlia mediàtica, és proclama reiterada dels polítics i les elits.
Tot fa la impressió com si estiguéssim ja en precampanya pel referèndum del sí o del no. Els grans partits espanyols ho intenten dissimular. Per exemple, el dimarts, el PP, el PSOE i UPyD tombaven al Congrés la moció d'ERC i CiU per investigar la guerra bruta contra el procés sobiranista: l'havien de negar, és clar, perquè ningú del govern s'ha responsabilitzat dels informes falsos de la UDEF. És obvi que aquesta negació o la mateixa guerra bruta són eines dels aparells de l'Estat per crear discurs públic, afavorint determinats climes d'opinió contraris al projecte català.
Algú estudiarà amb precisió l'evolució del discurs espanyolista davant del repte de la independència de Catalunya. A títol d'hipòtesi general, suggereixo d'entendre l'evolució recent del discurs nacionalista espanyol en sis etapes i en dues versions predominants: la pròpia de la dreta i del que s'ha anomenat la “casta extractiva” (govern del PP, gran banca, patronals, “caverna mediàtica”, etc.) i la més pròpia de l'esquerra o “progresía española”. Les fases de la reacció de la dreta podrien resumir-se en aquestes sis: 1) mofa, sorna, sarcasme; 2) discurs de la por; 3) desqualificació dels líders catalanistes; 4) apel·lació a la divisió social catalana; 5) intent de divisió del sobiranisme, i 6) reducció del clam independentista a la legalitat de la consulta.
El discurs de l'esquerra espanyola no ha variat substancialment, i a més ha exacerbat el debat públic apel·lant amb mala fe a connivències entre el nazisme i el moviment català d'emancipació. El discurs del PSOE ha seguit pràcticament les mateixes fases de la dreta, almenys des de la fase 3). Potser les dues primeres es podrien precisar millor qualificant-les així: 1) perplexitat i desconcert, i 2) silenci, inhibició i subordinació a la dreta.
A l'altra banda, el discurs del sobiranisme ha de contrarestar tots aquests paranys retòrics i sofístics del nacionalisme espanyol. Ho va fent com pot, amb més o menys encert. Al meu parer, el discurs públic sobiranista s'ha de centrar ara a contrarestar les tres últimes fases de l'ofensiva espanyolista. És a dir: ple suport als principals líders de la transició nacional, rebuig frontal als arguments de la divisió social i centrar el discurs en l'objectiu estratègic final, la bondat de la independència.
