Opinió

Anem fent via

Mentre la independència de Catalunya no sigui inevitable serà un problema que la Unió Europea i els Estats Units voldran estalviar-se

El procés de tran­sició naci­o­nal ha entrat en la fase més deter­mi­nant, que en pre­fi­gura el desen­llaç. Els epi­so­dis d'aquesta set­mana ens poden sem­blar gro­tes­cos o absurds perquè ho són i perquè junts reve­len un pai­satge inculte, brut i trist de la política espa­nyola i cata­lana, però for­men part de l'anor­ma­li­tat que hau­rem de superar i, ai las!, supor­tar resig­na­da­ment abans no afron­tem el tram final del camí.

Hi ha la decisió del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal de sus­pen­dre la decla­ració del Par­la­ment de Cata­lu­nya en què es decla­rava el poble català com a “sub­jecte polític i jurídic sobirà”, hi ha els dipu­tats del Par­tit Popu­lar sor­tint de l'hemi­ci­cle per no par­ti­ci­par a la votació de la comissió pel segui­ment del dret a deci­dir per con­si­de­rar que és un desa­ca­ta­ment a l'alt tri­bu­nal espa­nyol, hi ha el Par­la­ment de l'Aragó bate­jant la vari­ant del català que es parla a la Franja com a Lapao, hi ha les com­pa­ra­ci­ons entre nazisme i cata­la­nisme de Tele­ma­drid i hi ha tants etcètera acu­mu­lats que no paga la pena res­pon­dre'ls, menys encara si com­pre­nem que tot ple­gat no és pas de franc, ni és ignorància i mala fe, sinó que forma part d'una estratègia que pretén anor­rear la Cata­lu­nya nació.

I tot això suc­ce­eix men­tre el país es des­sagna víctima de l'asfíxia finan­cera que el govern espa­nyol exe­cuta de manera impla­ca­ble i estúpida. També és pre­me­di­tada. Perquè l'ofec econòmic és el que deter­mi­narà la capa­ci­tat i la durada de la resistència de Cata­lu­nya. És la clau de volta de qual­se­vol setge, no ens hau­ria d'estra­nyar per més que tota aquesta bara­lla es dilu­cidi en ter­mes jurídics i polítics, amb tri­bu­nals i par­la­ments com a camp de bata­lla, o de dèficits i pres­su­pos­tos. Tant se val, és una lluita per la sobi­ra­nia menada amb els ins­tru­ments que són plau­si­bles al segle XXI en el si de la Unió Euro­pea i de les democràcies occi­den­tals.

El con­flicte ins­ti­tu­ci­o­nal que s'ha con­griat s'hau­ria de resol­dre d'una manera sen­zi­lla i de pressa. N'hi hau­ria prou de fer un referèndum en què es pre­guntés als cata­lans si volen la inde­pendència de Cata­lu­nya i d'ate­nir-se al resul­tat que en sortís. No és res ni estrany, ni com­pli­cat d'imple­men­tar. És el que han fet el Canadà i el Que­bec tres vega­des i el que faran Angla­terra i Escòcia ben aviat. Ara: si aquesta hagués estat la solució ope­rada vol­dria dir que Espa­nya no era Espa­nya i, en con­seqüència, no hauríem arri­bat al punt de des­en­caix a què hem desem­bo­cat. I encara bo que tot va com va, perquè en altres indrets i en altres èpoques s'han apli­cat mesu­res ben pit­jors i inde­sit­ja­bles. Així doncs, aquesta gro­lle­ria és un mal tràngol que s'ha de pas­sar i així ens l'hem d'aga­far. El sar­casme amb què ens hem pres l'esper­pent del Lapao és una bona tàctica. I anem fent via.

El que no podem per­dre mai de vista és que per més gro­tes­cos i absurds i lamen­ta­bles que ens puguin sem­blar deter­mi­nats ges­tos, tots for­men part d'una estratègia molt con­tun­dent, que té l'avan­tatge de comp­tar amb molts efec­tius per apli­car-la, més que no pas dels que dis­po­sem per con­tra­res­tar-la, i un con­text inter­na­ci­o­nal que els és favo­ra­ble, mal que ens pesi. Perquè men­tre la inde­pendència de Cata­lu­nya no sigui ine­vi­ta­ble serà un pro­blema que la Unió Euro­pea i els Estats Units vol­dran estal­viar-se. És lògic, de mal­de­caps els en sobren. Cal saber-ho i car­re­gar-se de sal­con­duits.

El Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal anul·larà la decla­ració sobi­ra­nista del Par­la­ment. Més enda­vant, quan el Par­la­ment hagi apro­vat la llei de con­sul­tes, el govern espa­nyol pre­sen­tarà un recurs al Cons­ti­tu­ci­o­nal, que l'accep­tarà i sus­pendrà la llei i negarà cap pos­si­bi­li­tat de fer un qual­se­vol referèndum. No ens n'estranyéssim pas, ja sabíem quina era la tem­pesta que hauríem de cape­jar. Tenim al davant els espa­nyols i no pas els angle­sos o els cana­dencs. I ara també podem pre­dir quin estadi final hau­rem d'afron­tar: caldrà efec­tuar un movi­ment de rup­tura perquè l'entesa, ara com ara, no és pos­si­ble i no hi ha cap indici a les envis­tes que el faci pro­ba­ble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.