Llibertat, quina?

El tema de la lli­ber­tat d'expressió deu ser un dels que ha fet ves­sar més tinta dins del món de la comu­ni­cació. I la que farà ves­sar, ja que és pràcti­ca­ment impos­si­ble posar-se d'acord tenint en compte els interes­sos que es mouen en el nos­tre món. Arran d'un abús infor­ma­tiu que es va pro­duir al Regne Unit, es van encen­dre totes les alar­mes sobre fins on podia arri­bar la lli­ber­tat d'expressió dels mit­jans. Al Regne Unit no hi ha llei de premsa. Això és, per a ells, un honor, que pen­sen defen­sar amb les dents. Les lleis de premsa, lamen­ta­ble­ment, les solen dic­tar els gover­nants per con­tro­lar els mit­jans de comu­ni­cació. Tot­hom sap que la infor­mació és un ele­ment bàsic per cons­truir una soci­e­tat democràtica. Només fit­xem-nos com actuen les dic­ta­du­res en aquest tema, i de manera ràpida i con­tun­dent. A l'Estat espa­nyol, un cop aca­bada la guerra, ja no van sor­tir la major part dels dia­ris que hi havia a tot l'Estat i, con­cre­ta­ment, a Cata­lu­nya. Abans de la Guerra Civil, hom podria rebre infor­mació vari­ada dels que pas­sava d'acord amb la ide­o­lo­gia del mitjà que teníem a les mans. Tot just aca­bada la guerra, molts dia­ris van ser comis­sats i trans­for­mats en por­ta­veus del règim. A part de la premsa ofi­cial, que era la que pre­do­mi­nava, els pocs dia­ris que van ser auto­rit­zats a sor­tir esta­ven lli­gats de mans i peus. El direc­tor el nome­nava Franco, i les notícies d'Espa­nya i de Món s'havien de copiar de les agències esta­tals.

Tor­nem al Regne Unit. Des d'un acord dels tres grans par­tits polítics del país es va deci­dir crear un marc regu­la­dor per a la premsa. És lògic que els mit­jans no ho accep­tes­sin. Per a ells era una forma de cen­sura i, per tant, un atac a la lli­ber­tat d'expressió. De fet, aquí també ens hem pre­gun­tat mol­tes vega­des el perquè d'una llei de premsa si no és per con­tro­lar els mit­jans des de l'esfera política. Els que ja tenim uns anys, recor­dem la famosa llei de premsa que va pro­mul­gar Fraga, que es va voler pre­sen­tar com un pas democràtic impor­tant per al país, quan no feia altra cosa que mar­car els mit­jans perquè no pogues­sin dir res que no interessés a la dic­ta­dura. He escrit mol­tes vega­des, perquè ho recor­da­rem sem­pre, com n'eren d'avor­rits els dia­ris fins que no es va aca­bar la dic­ta­dura. Només algun peri­o­dista molt fi acon­se­guia, a través d'algun comen­tari sobre algun fet, trans­gre­dir les nor­mes, de manera tan sibil·lina que els lec­tors amb el temps vam haver d'anar apre­nent a inter­pre­tar. El mateix que pas­sava amb les cançons del Rai­mon i de Lluís Llach i tants altres. Tor­nem a la pre­gunta: cal una llei de premsa? Jo sem­pre hi he estat en con­tra. Crec que no cal, si tenim en compte que hi ha una justícia la missió de la qual, pre­ci­sa­ment, és sen­ten­ciar si algú trans­gre­deix la llei, donant, per exem­ple, notícies fal­ses. La prova que la llei de premsa no ser­veix per a gaire res, és que mol­tes vega­des s'ha d'acu­dir al jut­jat quan ja sigui el mitjà o el lec­tor se sen­ten ofe­sos per alguna infor­mació.

La premsa britànica repta Came­ron, i per evi­tar que apa­re­gui una llei de premsa que, segons ells, no seria altra cosa que un con­trol polític dels mit­jans, han deci­dit crear el seu propi orgue regu­la­dor. Els impul­sors del nou model d'auto­re­gu­lació sos­te­nen que la seva pro­posta con­serva l'essència de la cèdula reial pro­po­sada pel govern, però que evita la ingerència política que, segons ells, amenaça 300 anys de lli­ber­tat de premsa. La veri­tat és que, tant si el govern britànic dicta una llei per evi­tar que es come­tin abu­sos en la lli­ber­tat d'expressió com si són els matei­xos mit­jans els que mar­quin les nor­mes, estic segur que con­ti­nu­a­ran tenint el mateix pro­blema, i caldrà anar als tri­bu­nals de justícia quan algú con­si­deri que s'han sobre­pas­sat els límits de la lli­ber­tat d'expressió. És el que passa a casa nos­tra i en molts altres països del món. Hi ha mit­jans que men­tei­xen a consciència, ja sigui per la seva ide­o­lo­gia política o perquè saben que hi ha notícies que fan ven­dre molts dia­ris. Per cert, seria bo que cada mitjà exposés en un requa­dre ben vistós la seva pro­pi­e­tat, la seva ide­o­lo­gia. Cert que els lec­tors més ficats en el món dels mit­jans ja saben amb qui juguen, però la gent del car­rer no en té ni idea i mol­tes vega­des es ven gat per lle­bre. Ho dic i ho repe­tiré tan­tes vega­des com faci falta; com més mit­jans i més dife­ren­ci­ats, millor, però que tot­hom sàpiga a quin equip juga. La llàstima és que per la crisi econòmica molta gent ha hagut de dei­xar de com­prar el diari, o dia­ris, que crec que encara poden jugar un paper impor­tant en el món de la infor­mació. Tot i que hem d'assu­mir que cada vegada més ani­ran tri­om­fant les edi­ci­ons digi­tals dels dia­ris. Vivim un moment de tran­sició, però tot va molt ràpid. Ja hi ha dia­ris que cobren per lle­gir l'edició digi­tal en comp­tes del paper. Anirà cap aquí?