La mort (2)

Els llocs, per ells matei­xos, no exis­tei­xen. Exis­tei­xen, en tot cas, els llocs que les per­so­nes van ale­nar. Després de la mort d'una per­sona esti­mada amb qui hem con­vis­cut hi ha molts moments cor­pre­ne­dors. Un d'espe­ci­al­ment intens és el del “retorn a casa”. Entrem a casa. Les nos­tres pas­ses aixe­quen un so còncau. Obres una porta, puges una escala i, com en la màgia d'un fin­gi­ment més sòlid que no pas la veri­tat mateixa, espe­res la veu que t'aco­llia sem­pre.

A la llar tot està en ordre. És un ordre glaçat. La cuina està impol·luta, amb els plats nets i eixuts encara damunt la pica. La roba està ple­gada a l'armari. El terra bri­lla. Les escom­bres, els pals de fre­gar i els eixu­ga­mans són en el seu lloc. El mone­der, damunt la lleixa. Les claus pen­gen del cla­uer. Tot té la sen­zi­llesa decent de sem­pre. El tic-tac del rellotge del men­ja­dor con­tra­punta el silenci. Ranu­res de llum entre les làmines sepa­ra­des d'una per­si­ana. A fora, una xis­cla­dissa d'ocells. Aquest ordre és la pro­lon­gació mine­ral de la per­sona morta, l'última mate­ri­a­lit­zació de la seva absència. Què se'n farà, d'aquest ordre? Com que la vida és fluència, els vius l'ani­rem pro­fa­nant a poc a poc, la majo­ria de vega­des sense ni ado­nar-nos-en, de vega­des lamen­tant-ho.

Asse­gut a l'espona del llit de la per­sona absent penso en un pas­satge d'Els qua­derns de Malte, de Rilke. El poeta deam­bula malalt pels car­rers de París. De sobte veu una casa enru­nada. A les parets d'aquell edi­fici Rilke des­co­breix la sedi­men­tació del dolor i l'ale­gria dels antics esta­dants que van habi­tar-lo.

Amb la mort de la meva mare, també ha des­a­pa­re­gut el meu lloc. Era, com tots els llocs, un lloc fet de temps, emo­ci­ons, ale­gries, pati­ments, pas­si­ons, errors, encerts, espe­ran­ces, con­sols... Déu va crear la matèria, però ens va con­ce­dir, a nosal­tres, els humans, el do de vivi­fi­car-la. Un món sense alè humà seria la per­fecta arqui­tec­tura imper­fecta d'un Déu soli­tari, incom­plert, ociós de pur avor­ri­ment. L'ànima dels llocs no és divina. És humana. Fa una set­mana, després de la mort de la meva mare, vaig per­ce­bre com el nos­tre lloc començava a fon­dre's. És una des­a­gre­gació lenta. Aquest ordre i aquest lloc són l'últim intent d'abraçar-te en l'estima i la pro­tecció, ben igual com en els antics dies.