La mort (2)

Els llocs, per ells mateixos, no existeixen. Existeixen, en tot cas, els llocs que les persones van alenar. Després de la mort d'una persona estimada amb qui hem conviscut hi ha molts moments corprenedors. Un d'especialment intens és el del “retorn a casa”. Entrem a casa. Les nostres passes aixequen un so còncau. Obres una porta, puges una escala i, com en la màgia d'un fingiment més sòlid que no pas la veritat mateixa, esperes la veu que t'acollia sempre.

A la llar tot està en ordre. És un ordre glaçat. La cuina està impol·luta, amb els plats nets i eixuts encara damunt la pica. La roba està plegada a l'armari. El terra brilla. Les escombres, els pals de fregar i els eixugamans són en el seu lloc. El moneder, damunt la lleixa. Les claus pengen del clauer. Tot té la senzillesa decent de sempre. El tic-tac del rellotge del menjador contrapunta el silenci. Ranures de llum entre les làmines separades d'una persiana. A fora, una xiscladissa d'ocells. Aquest ordre és la prolongació mineral de la persona morta, l'última materialització de la seva absència. Què se'n farà, d'aquest ordre? Com que la vida és fluència, els vius l'anirem profanant a poc a poc, la majoria de vegades sense ni adonar-nos-en, de vegades lamentant-ho.

Assegut a l'espona del llit de la persona absent penso en un passatge d'Els quaderns de Malte, de Rilke. El poeta deambula malalt pels carrers de París. De sobte veu una casa enrunada. A les parets d'aquell edifici Rilke descobreix la sedimentació del dolor i l'alegria dels antics estadants que van habitar-lo.

Amb la mort de la meva mare, també ha desaparegut el meu lloc. Era, com tots els llocs, un lloc fet de temps, emocions, alegries, patiments, passions, errors, encerts, esperances, consols... Déu va crear la matèria, però ens va concedir, a nosaltres, els humans, el do de vivificar-la. Un món sense alè humà seria la perfecta arquitectura imperfecta d'un Déu solitari, incomplert, ociós de pur avorriment. L'ànima dels llocs no és divina. És humana. Fa una setmana, després de la mort de la meva mare, vaig percebre com el nostre lloc començava a fondre's. És una desagregació lenta. Aquest ordre i aquest lloc són l'últim intent d'abraçar-te en l'estima i la protecció, ben igual com en els antics dies.