La moda euroescèptica

Car­les Ribera / cri­bera@​presencia.​cat

n un món on la liqui­di­tat del pen­sa­ment genera ciu­ta­dans no només sense con­vic­ci­ons fer­mes, això no és pas necessària­ment dolent–¡, sinó sobre­tot per­so­nes sense cri­teri, i això és catastròfic, hi ha molts aspec­tes de la quo­ti­di­a­ni­tat que es mouen seguint els vents de les modes. Les modes, tret de les de ves­tir, que sig­nen uns magnífics dis­se­nya­dors i modis­tes, nor­mal­ment ens arri­ben cons­truïdes des d'aneu a saber on, per aneu a saber qui i no vul­gueu pas saber per quin motiu. La moda actual és ser euro­escèptic, per no dir anti­eu­ro­peu.

No es pot negar que dar­re­ra­ment des de Brus­sel·les ens arri­ben motius sufi­ci­ents per fer-nos pujar la mosca al nas, per dece­bre'ns i fer-nos creure que tam­poc no n'hi havia per tant amb això de la vocació euro­pea, de mirar cap al nord i no cap al sud i que els països del món són els civi­lit­zats i el nos­tre mirall i què us haig de dir que no hàgiu sen­tit. Per curar-se de les anàlisis en temps real hi ha una fórmula infal·lible que es diu pers­pec­tiva històrica. I si s'ana­litza la UE fent un balanç del procés i no del moment veu­rem que la balança es decanta de manera clara cap a l'Europa unida o, si més no, cap a l'agru­pada on som ara. Tot i que tron­to­lli i les cos­tu­res esti­guin en risc de petar, els euro­peus mai no havíem asso­lit unes cotes de tran­quil·litat (fixeu-vos que no dic ni benes­tar, ni progrés, dic tran­quil·litat, que és la base per edi­fi­car la resta) des que ale­manys, fran­ce­sos, britànics i la colla dels vol­tants van deci­dir dei­xar de llançar-se els plats pel cap i tota la cava­lle­ria per sobre, i la infan­te­ria, i els tancs, i posar-nos a coo­pe­rar. A més de la devoció que els cata­lans sem­pre hem tin­gut pel nord per con­trast, més que amb el sud, amb un oest amenaçador i abúlic, aquest emmi­ra­lla­ment per la civi­lit­zació dels de dalt en el fons no és altra cosa que la cons­ta­tació que no és pas que ens vul­guem sem­blar amb Europa, sinó que ho som. Cata­lu­nya fa segles que en forma part per vocació i con­vicció, per relació i per manera de ser i de fer. Al llarg dels segles, hem estat potència, moneda de canvi, terra de pas, en la història con­ti­nen­tal. Avui podem estar una mica des­trem­pats per la manera com la UE afronta els grans rep­tes de futur. Podem ser escèptics amb el con­tin­gut però no amb el con­ti­nent, un con­ti­nent que no s'enten­dria sense nosal­tres i que no ens per­me­tria enten­dre'ns a nosal­tres matei­xos sense ell.